Arnau Padrós celebra els primers 100 partits com a àrbitre de la Lliga ACB

​L'arenyenc va començar a xiular partits de bàsquet amb 18 anys i fa quatre anys es va estrenar a la categoria reina del bàsquet espanyol
|

L'àrbitre Arnau Padrós Feliu (Arenys de Mar, 1987) ja és un àrbitre centenari en la Lliga ACB, la màxima del bàsquet espanyol i la considera per molt com la millor lliga domèstica del bàsquet europeu. Paraules majors. El col·legiat arenyenc, ara establert a Tarragona, va xiular la seva trobada número 100 en la màxima categoria nacional de bàsquet dijous passat. Va ser un partit Joventut-Andorra que va acabar amb victòria dels locals (99-92).


Arnau padros

L'àrbitre arenyenc, Arnau Padrós. Foto: Xavi Salbanyà. 


En declaracions al Diari de Tarragona, Padrós ha admès que "és una xifra rècord i que em fa molta il·lusió. A més va anar encara més especial, ja que pocs dies després vaig complir 34 anys". Padrós va començar a xiular amb 18 anys després d'una xerrada amb el seu entrenador que va derivar en la que és la seva passió: "jo era un jugador molt visceral i em va dir que era impossible que fos àrbitre. Vaig acceptar el repte i des de llavors he anat passant per totes les categories del bàsquet espanyol fins que a 29 anys vaig fer el salt a l'ACB".


El partit centenari es va disputar en el Pavelló Olímpic de Badalona, un lloc que ja era especial per al col·legiat i que a partir d'ara encara ho serà més. Allí va xiular el seu primer partit amb 18 anys en minibàsquet, el seu primer partit ACB, un matx Joventut-Barça i el seu partit número 100, i recorda que "és curiós que aquests tres moments tan especials hagin estat en el mateix escenari. Record amb molt d'afecte que en el meu debut en l'ACB van venir molts familiars i amics a veure'm, ja que gràcies a la federació vaig poder aconseguir entrades per a tots. Guardo un record molt bonic".


Quatre anys en l'ACB donen per a molt, però el seu record més especial no es remunta massa enrere en el temps, ja que va ser fa relativament poc: "mai oblidaré l'última Copa del Rei que va ser el primer que vaig xiular. En ella vaig arbitrar dos partits i vaig ser present en la final com a àrbitre reserva. L'única pena que em queda és que va ser sense públic i es va viure un ambient impactant i sense encant a què se'l coneix i se'n diu la festa del bàsquet espanyol".