Els dies que vaig en tren i hem d'estar dempeus tot el trajecte, gràcies al rodalies que va ple fins a planxar-nos entre carteres, maletes de dinars, compres i un llarg etcètera de casuístiques; quan no puc veure el mar perquè esdevé superposicions de cossos amb l'alè contingut de pensaments enteranyinats que encara no estan disponibles per filar, imagino. Imagino com es pot presentar l'estiu, sabent que la meva condició m'obligarà a treballar. Assajo un esbós en què hi ha poesies de la Teresa d’Arenys, algun llibre d'en Llodrà, recorreguts per xiringuitos per veure què m'aporta cadascun. També desitjo, desitjo que aquest estiu no calgui recollir plàstics ni rebuig a la platja, que al festival de jazz hi trobi veïns que fa dies que no ens veiem, que continuïn les històries arran de mar i orientar-me per la llum i el brogit dels dies. En això penso mentre els sacsejos dels vagons a cada parada, em fan notar la vulnerabilitat que habitem. Imagino per potser capgirar-ho.
