Em semblen un punt del paisatge que ens acosta a la respiració de la vila, i si som curiosos podem arribar a obrir-nos al cel en un estirament ideal pel clatell i la caixa toràcica. Per la pandèmia era una prolongació que feia sentir-nos a prop de cada llar i també, una regulació d'intimitat. M'agrada veure parents al balcó que acomiaden petits per anar a l'escola, que observen arbres o solars pròxims. Que són conscients de persones amb la mateixa fi d'un “Radar”. Balcons amb llumets de Nadal o estivals, domassos que avisen de la Festa Major, geranis ufanosos que treuen trapelles el nas o que emmalalteixen de malura. Balcons que només hi cap un peu o que estan plens de veïns, de lectures, de converses i d'amics. Que t'acompanyen en temps de pluja. A vegades, un raig de lluna se't posa darrere l'orella i il·lumina l'aigua de la nit de Sant Joan amb la que et rentaràs la cara per rebre l'estiu que ja ha ancorat. Balconegem sense estridències? Va, i després ens ho expliquem.
