Joaquim Cassà: "A 100 anys, m'adono que començo a fer-me gran"
Això que llegireu és una entrevista per correspondència. Avui dissabte, 7 de novembre de 2020, Joaquim Cassà i Barrera (Arenys de Mar, 1920) fa 100 anys. Empresari i activista cultural, va ser elegit Arenyenc de l'Any 2011 per votació popular i, el 2015, l'Ajuntament el va nomenar Fill Predilecte d'Arenys de Mar. Vidu de Maria del Carme Caballé, és pare de dos fills, avi i besavi. Carrega un segle a les espatlles, però està al dia de tot. De tot hi pots parlar. La seva trajectòria vital ens porta a parlar del passat, del present i del futur. Havíem de veure'ns, però la pujada de contagis de la covid ha fet que el senyor Cassà cancel·li totes les trobades públiques. Li truco, amb la idea d'entrevistar-lo finalment per telèfon. Amb el seu humor de tory anglès, em diu "fes-me arribar el qüestionari, ja respondré llarg i tu després li dónes forma literària". Dit i fet. Tot gràcies al fotògraf, que ens fa d'intermediari. És dimecres, 4 de novembre, i tot el món està pendent de les eleccions presidencials dels Estats Units d'Amèrica.
Sembla que el recompte va per llarg. El seguiu?
El segueixo, amb la confiança de què Trump sigui el perdedor.
Per als nostres lectors més joves, presenteu-vos. Qui és el senyor Joaquim Cassà?
Seria desenraonat fer-ho jo mateix, una apologia de la meva persona. No n’hi ha per tant. Sóc un arenyenc més, això sí, un enamorat de la seva vila.
El vostre pare era músic, a cura de la tenora, un dels instruments més carismàtics de la cobla. Parleu-nos una mica de la vostra família.
Per naixement, pertanyo com tantes, a una família humil i treballadora, de la qual me'n sento enorgullit. El meu pare, durant una vintena d’anys, va formar part de la Principal de Cassà de la Selva, una tenora brillant, no ho dic jo, sinó que aquest afalac, figura en un article del Diari de Barcelona, que conservo com una relíquia.
Què se sent quan un arriba a 100 anys?
Res d'especial. Falten poques hores per arribar-hi i m'adono que començo a fer-me gran.
L’aniversari us agafa en la segona onada de la pandèmia. Com us hi heu adaptat?
Com tots amb angoixa, però amb serenor. El confinament no m’ha suposat cap problema. Ho és ara, amb el centenari a l’abast, aigualint una festa que podia ser encisadora.
La pandèmia afecta greument l’economia i les empreses. Vós vau ser empresari del tèxtil, que ja venia de moments complicats. Com creieu que hem d’afrontar les conseqüències econòmiques de la pandèmia?
No ho sé. De la manera que puguem. El que sí que sabem és que no serà una tasca gens fàcil. La plaga ens arriba en un món canviant. Tomas Halik, un teòleg hongarès de gran predicament, en un seu article abans de la pandèmia, el titulava "El món està malalt". Jo mateix, amb la modèstia de la meva visió, em deia: "amb el panorama que estic veient tan sols ens hi falta l’Arca de Noè". Tenim aquí i allà mancança de líders i una plètora de polítics que, per dir-ho amb paraules discretes, anomenaria deshonestos. Confio amb els fons europeus que poden ser de gran ajut, però em quedo amb el dubte de si sabrem administrar-los com cal.
Expliqueu-me una mica la vostra trajectòria professional.
Comença a setze anys a can Frederic Martí, fabricant de samarretes d’esport que, gaudia d’una patent que reduïa el seu cost, això per poc temps per ser cridat a files. Acabada la guerra, m’incorporo al despatx de Caballé i Vila, fabricants de mitjons, per al cap de dos o tres anys posar-me al capdavant d'una petita fàbrica del mateix article que, un dels socis, el senyor Caballé, havia instal·lat a Amer (La Selva), on s’havia refugiat durant la guerra.
Com recordeu l'arribada a Amer?
Va ser un primer any curull de dificultats de tota mena, on l’ombra del fracàs em rondejava, en el qual, malgrat tot, vaig saber sortejar. Va ser una estada entre tres i quatre anys, fins que, amb un mercat canviant, més exigent, vaig adonar-me que en aquell lloc no tindria futur.
I decidiu traslladar la fàbrica a Arenys.
El trasllat a Arenys va ser una tasca difícil, com el que suposa el canvi de la indústria, d’una província a una altra. Instal·lat a Arenys vaig ser el primer fabricant de mitjons que va aplicar a les seves màquines el dispositiu del puny elàstic, aleshores una petita revolució. Una de les primeres mesures va ser la d’establir per la maquinària tres torns de treball, dia i nit, règim en què em vaig mantenir més de cinquanta anys, amb una divisa: la de la feina ben feta.
Us acabeu posant al capdavant d’una fàbrica de plàstics. Què hi fèieu?
Més que una fàbrica de plàstics, era un taller que utilitzava aquesta matèria per la confecció -amb maquinària d’alta freqüència– de tota mena de bosses de textures diverses per a la indústria tèxtil o d’altres i especialment per bancs i companyies d’assegurances. Per tenir-ne una idea, la bossa que molts hem tingut a les mans, que acompanya a la llibreta de "La Caixa", un dels clients de referència. Amb la desaparició de dos dels principals competidors, vaig aconseguir ser capdavanter en aquest mercat.
Els empresaris de l’època fèieu front a l’escassetat de primeres matèries, de l’energia, de recanvis i accessoris per la maquinària... com us ho enginyàveu per tirar endavant?
Era com una carrera d’obstacles, anar-los vencent dia a dia. Recordo que, aleshores el Pla Marshall ajudava amb èxit a l’Alemanya vençuda amb milions de dòlars, circumstància que fou coneguda com el miracle alemany. Sense restar-li mèrits, el miracle fou el de casa nostra.
Actualment les empreses cada cop necessiten menys treballadors, que significa pels empresaris com vós crear llocs de treball i riquesa?
D’empreses se n'aniran creant però, amb l’electrònica i la robòtica per davant, cada vegada amb menys treballadors, i aquests necessàriament més ben preparats. Això exigirà per part de l’Estat donar aixopluc i ajuda als que es quedin marginats, endegant un gran contracte social. El treball, ens agradi o no, s’ha convertit de càstig bíblic en un bé preuat.
Finalment, us vau jubilar a 74 anys. Què penseu quan els polítics parlen de retardar l’edat de la jubilació?
Ho vaig fer pel tancament de l’empresa. És un tema complex. Allà on no n’hi ha, no en pot rajar. La jubilació és una immensa guardiola, cada vegada més buida i això ens porta a mesures de tota mena, especialment d’ordre fiscal.
100 anys donen per molt. La vostra ha estat una vida plena de contrastos. De ben jove us agafa la guerra i formeu part de la lleva del biberó. Com recordeu aquells moments?
Aquí voldria establir dues etapes, la primera l’esclat de la revolta amb l’assassinat de tanta gent innocent, que produïa a cadascú de nosaltres un sentiment de repulsa i d’indignació. L’altra, amb la mobilització de la lleva, no vaig sentir-me ni víctima ni heroi, més aviat -potser per l’edat- una mica força mesell. Fins anys més tard no vaig comprendre el patiment dels pares, sobretot de la mare, la que m’havia donat en l’hora difícil del comiat, una estampa de Sant Antoni, la qual, vuitanta anys i pico després, guardo encara en la cartera que reposa damunt del meu pit.
Què en destacaríeu de la guerra?
De la guerra, pròpiament dita, vull ressaltar el fet que vaig al·legar miopia i entre d’altres, no vam sortir de Canet, on estàvem concentrats. Ho férem vuit o deu dies més tard. Aquest retard va suposar no participar en l’ofensiva dita del Segre, l’assassinat de tants components de la lleva. L’atzar o la Providència feren que no arribés a la primera línia de foc, sí que ho feu un batalló de la meva brigada, els altres dos cobríem la segona, que per sol, va evitar-me presenciar truculentes escenes de sang.
Però participeu en el front del Segre.
Al respecte, vull fer esment d’una particularitat que determinà el meu futur. És aquesta: al cap de pocs dies d’incorporar-me, vaig tindre la dissort de rompre les ulleres, tot i això feia els serveis que bé o malament m’encomanaven; un d’ells era fer guàrdia com el d’aquella nit de lluna plena que il·luminava aquell turonet d’ametllers. En un moment determinat veig l'ombra allargassada del tinent, pel que hauria d'haver cridat "l’alto quien vive" i no vaig fer-ho. No va ser res premeditat, i encara no he aconseguit entendre-ho, ni esbrinar els motius d’aquella actitud suïcida. De sobte, em trobo el tinent sacsejant-me les espatlles i cridant "nos vamos a encontrar los moros encima". De ser el comissari, aquella situació acaba amb un tret de pistola al clatell.
I com va acabar?
L’endemà, a primera hora, em recollia el camió del subministrament i em deixava on estava aposentat el comandament de la Divisió I. Una altra vegada he d'invocar la Providència, perquè al primer encontre, em trobo amb un amic dels meus pares, de Cassà de la Selva, barber dels oficials. Aquesta circumstància fortuïta va decidir el meu futur, quedant-me al servei de la Divisió.
Finalment, passeu pel camp de concentració de Sant Cebrià del Rosselló per acabar al de Màlaga. Ara que es parla tant de Memòria Històrica, què n’opineu? En parlem prou del nostre passat més recent? Fem bé de fer-ho?
Del passat, no n'hauríem de parlar gaire, però sí tenir-lo molt present, i em sembla pel que es veu que, de bon tros, sigui així. Pel que fa a la Memòria Històrica, no crec que sigui qüestió de discurs, sinó de respecte.
La vida pública de la vostra joventut era tota en castellà. Però domineu el francès. Com el vau aprendre?
De dominar-lo res de res, el que sé és per defensar-me, després de l'assistència, els dos últims anys d'estada a l’escola del senyor Puntés.
Teniu una passió per recuperar parts de la nostra història. D’on us ve això de la recerca i escriure articles i llibres?
Més que passió, és que sóc un lector impenitent. El poc que sé ho dec als llibres. Pel que fa a escriure m’he passat mitja vida esbravant-me amb les cartes comercials amb una exigència absoluta en la seva qualitat, potser que això té quelcom de veure amb el que dèiem de la feina ben feta. Al començament de segle, vaig fer uns "Pinitos" participant dos anys consecutius en la Mostra Literària, amb la sorpresa de ser premiats. Senyal que no devia fer-ho malament del tot.
I us proposen per escriure a Vida Parroquial.
Respecte als articles a Vida Parroquial vaig tindre la pressió de l’entranyable amic Josep Montmany. La meva actitud no era la fer-me pregar, sinó la temença que no en seria capaç. La felicitació de Mn. Martí va esperonar-me i més que tot em va tranquil·litzar. Després, amb la col·laboració de la vídua de l’amic Joan Aymerich, la Sussi Xiberta, que tant va enriquir els textos, vam publicar el llibre. Al respecte, vull significar que també aquesta col·laboració va ser un ajut i un suport, en el transcurs d’aquells anys, de la cruel malaltia de la meva esposa.
També vau redescobrir els Sala, els senyors del foc.
Sobre la recerca que no és el meu fort, un dia, consultant l’Enciclopèdia Catalana per determinada paraula, vaig fer ús del meu costum de passar-me una hora o més fullejant, com fan els nens, mirant estampes. De sobte, llegeixo els Sala, vidriers arenyencs arrelats a París on triomfaren plenament. D’antuvi, em va cridar l’atenció que a Arenys, terra de lletraferits, ningú que jo sabés n’havia parlat. El meu mèrit és el d’endevinar que podia ser un tema interessant.
Els Sala exposen el seu vidre a París, Nova York...
Diversos contactes amb diferents estaments de Barcelona m’ho confirmaren, aconseguint alguns documents, entre ells la vella adreça dels Sala a París, on sense cap confiança vaig adreçar-me i amb la sorpresa que aquella carta va arribar al seu destí, contestant-me la neta i a la vegada estudiosa de l’obra del seu avi i preguntant-me quina era la meva intenció. Poc després, ella, la Isabel, acompanyada de la seva mare, es personaren a Arenys abarrotades de diaris i revistes que després anaren completant. La meva tasca aleshores, va ser fer la traducció d’aquell material i després relacionar aquells documents, un amb l’altre d’una manera coherent.
Sou un gran lector i un usuari força habitual de la Biblioteca. Què n'opineu, de fer-ne una de nova a Les Clarisses?
Si l’actual a arribat al límit de les seves possibilitats, bé caldrà en un futur que ja és present prendre decisions, i el convent de les Clarisses podria ser una d’elles, sempre que s'aconsegueixin substancioses aportacions d’estaments superiors i no hipotequi el futur de la vila. Potser també seria bo aprofitar l’oportunitat per actualitzar el patrimoni, que vol dir sanejar-lo.
Arenys era un poble amb grans escriptors i lletraferits, però sembla que això ha anat una mica a la baixa. Què en penseu de la vida cultural de la vila?
De temps, em vaig dient que vivim de les glòries del passat, potser com tot es passen tongades i que els pressupostos a Cultura, probablement són esquifits. No ho sé. Em deleixo en llegir que tal població serà o aspira a ser la capital cultural i aquella altra de la sardana.
Arenys com el veieu en general? Quin potencial li veieu? En quins aspectes hauria de canviar?
A Arenys l’afectat sempre la mancança de terrenys, aptes per la gran indústria, que suposa un pol d’atracció per a d'altres de més petites, com ha passat per exemple a Tordera, i com ara passa amb la falta d’aparcaments, que tan afecta al comerç local. Avui, que no hi ha, distàncies se'n van a Canet mateix, on aquest problema no existeix. El que és un èxit és el mercat dels dissabtes. Curiosament, ja parlo de dies, em trobava en un poble de les comarques de Girona, a poc més d’una hora d’Arenys, que parlant amb uns coneguts em diuen, ahir vam ser a Arenys, i el mercat n’era el motiu.
Què en destacaríeu dels canvis que ha vist a Arenys d'ençà que éreu petit fins ara?
M’atreviria a dir la construcció del port i el cobriment de la Riera, que s'hauria de completar amb la desviació del trànsit que permetés connectar amb Arenys de Munt, com un passeig.
Us caracteritzeu per un catalanisme més pràctic que teòric, com veieu el país en aquests moments?
Malament! Catalunya, en els moments culminants de la seva història, sempre s'ha posat de peus a la galleda.
En aquesta entrevista heu anomenat diversos cops la Providència. Sou catòlic practicant. Com valoreu la situació actual de l’Església i l’obertura del papa Francesc?
És complicada, tinc por que, l’Església no hagi perdut el tren de la modernitat. Potser faria falta un altre concili. Respecte del papa Francesc, voldria de tot cor que aconseguís els seus propòsits. Una tasca difícil i complicada, ja que té l’enemic a casa mateix.
Alguna cosa més que vulgueu afegir?
Doncs sí. Vull agrair a l’Agenda, i en particular a l’amic Bernat, l’oportunitat d’aquesta entrevista, motivada pel meu centenari, mèrit que no és meu, ja que el dec a la Providència, jo tan sols hi he posat la carcassa i la millor voluntat. Aprofito l’avinentesa per fer arribar a la meva gent, la gent d’Arenys, que tantes mostres d’afecte m’ha demostrat, la salutació més afectuosa, tot desitjant per a cadascú dels vilatans esquivar feliçment el virus de la pandèmia i per consegüent una llarga vida amb plenitud.
Per molts anys!
