Pilar Martínez: “Vaig arribar a escriure al rei per demanar ajuts i ens va dir que no”

Pilar Martínez va fundar fa 60 anys l’Escola de Ballet d’Arenys. Amb 17 anys va acabar els estudis de dansa a l'Institut del Teatre de Barcelona, i llavors va decidir obrir la seva escola al carrer Sant Gabriel. Amb el pas dels anys, el nombre d’alumnes va anar creixent, així com els viatges a l’estranger i reconeixements. Actualment la seva filla, Anna Bellsollell, és qui dirigeix l’escola amb el seu acompanyament. 

Pilar Martínez. Foto: Xavi Salbanyà

Sis dècades donen per a molt. Quins han estat els encerts que han fet possible aquesta continuïtat? 

Jo penso que la gent veia resultats. Primer a l’escenari i posteriorment a exàmens. No puc dir el nombre d’alumnes que han passat per l’escola, però en són moltes. Encara algú se’m presenta davant i em diu: “hola, saps qui sóc? Sóc l’Anna de tal, vaig fer classes amb tu”... Tothom em recorda amb molt d’estima. 

De què se sent més orgullosa? 

D’haver format alumnes que han estat capaces de guanyar-se la vida amb el ball. Quan vaig començar amb l’escola, al Maresme no hi havia res. També és una satisfacció haver tingut alumnes que han ballat a l’òpera de Kíev o Varsòvia; això et diu una mica el que s’ha anat aconseguint. 

Hi ha hagut algun moment crític per a l’escola? 

Arran de la pandèmia, nosaltres vam baixar en picat, perquè no fèiem classes en línia. Que si ara no poden anar a classe, que sí que pots anar-hi... Ara és una mica més difícil tornar a com estàvem abans. Vau arribar a la meitat de les inscripcions... Sí. Jo no m’amago de dir-ho, perquè seria una ximpleria. Vam arribar a la meitat i encara estem així. Hem revifat però tampoc una revifada tremenda. No hem augmentat el nombre de places des del començament de la pandèmia. 

Com va viure vostè aquell moment en què ens vam tancar a casa, quins sentiments tenia?

Resignació. Que podíem anar a comprar, hi anava; si no podíem sortir, doncs no sortia. M’imagino que com tothom, però desesperació, en cap moment. Sóc optimista per naturalesa i moltes de les coses que he fet no les hauria pogut portar a terme si fos d’una altra manera. Jo vaig ser innovadora: de les primeres que vaig fer cursets internacionals, de les primeres que vaig anar a l’estranger a estudiar la metodologia russa... 

Arribar als 60 anys té mèrit, però no teniu pensat fer cap celebració. I això? 

No, perquè en acabar el curs passat, amb el nombre d’alumnes que eren, tampoc vam fer el festival al teatre. Resultava difícil acabar les coreografies amb gent confinada de manera contínua. Aquesta celebració ha quedat una miqueta aturada, però si no celebrem els 60, celebrarem els 61. 

En aquestes dècades hi ha hagut temps per al relleu generacional. Quin tipus de professora és l’Anna? 

A l’escola sempre hem sigut estrictes, i l’Anna ho és. Jo l’ajudo i li dono algun cop de mà, però és ella qui porta el gran volum de l’escola. Aquí no juguem, aquí vénen a aprendre a ballar. Està molt bé jugar, però en certs moments, no. 

Treballen juntes en algun projecte o coreografia? 

Sempre ho hem fet conjuntament. Ella es dedica més al flamenc i jo més a la part d’escola bolera, folklore i ballet. 

Va ser difícil deixar la batuta de l’escola? 

No, perquè encara ho visc molt. Encara que estigui jubilada estic treballant en diferents sistemes d’ensenyament que m’ocupen moltes estones. 

Està encara al dia de les diferents tendències, de notícies del sector? 

Oi, i tant! Tinc 78 anys, però no ho he deixat mai. Fixa’t que estant embarassada jo continuava anant a ballar. El professor em deia que tindria la criatura allà... No es poden deixar les classes. 

Quin és el canvi més radical que ha viscut la dansa en aquests 60 anys? 

A la gent ara li costa sacrificarse per una tècnica de ballet clàssic. Els hi resulta més còmode el jazz, el hip-hop, els balls contemporanis, les comèdies musicals... El ballet ‘en serio’ ha baixat moltíssim, no només a Espanya. Recordo, anys enrere, que els divendres acabàvem a dos quarts d’onze de la nit, i si convenia, el dissabte ens hi tornàvem a posar. 

O sigui, està sent difícil mantenir aquesta cultura de l’esforç que tenien els de la seva generació... 

I tant. Només cal que miris tots aquests botellots, aldarulls, els nens que criden els pares... Alguns pares diuen molt: “ah, el meu fill que sigui feliç!”. Feliç sí, només faltaria, però dintre d’un ordre i comportant-se bé. La cultura de l’esforç deixa molt a desitjar. 

Sovint els ballarins es queixen de falta d’ajuts. Vostè que ha viatjat tant per Europa i Europa de l’Est, ho veu així? 

Sí, a mi ningú m’ha donat mai cap ajut, excepte aquí, a Arenys, l’Ajuntament. Jo vaig arribar a escriure al rei d’Espanya, el rei emèrit, per demanar ajuts, perquè a nosaltres ens van escollir com a representants d’Europa i havíem de viatjar a Hong Kong per participar en uns concerts. La gent no tenia diners per fer aquell viatge, ni tan sols somiar-ho, i vaig escriure al rei per això. A la carta de resposta, deia: “En aquests casos, no es contemplen”.