Pel maig, aigües mil?
La Pasqua es va llevar ensenyorida. Un tocadiscos dels d'agulla que per la potència del volum semblava digital, sonava discret però ferm. Tocava estàndards d'orquestra plàcida, harmoniosa, i quines ganes de ballar, noi! De cop, una es capbussa sense remei en un espai de felicitat lleuger, fresc, sense màscara. El cos atent a les notes mentre el ritme es deixa dur sense política, sense pressió, de manera fluida. Tot seguit, la què subscriu es vesteix i surt a estirar les cames pel passeig. Quina va ser l'aterrada quan troba pins assedegats i terrosos. Les fulles clamen aigua. I de roselles pel rial, ni un bri! Mentida, n'hi creix un grup de despistades, mig cremades i petites petites. Això sí acompanyades d'una bossa de patates buida i una llauna que comença a rovellar-se. Llavors la primavera engega la conversa: “Estimada, com ens ho farem? Com hostatjarem l'estiu?” I ha vingut la pena. Muda. Mentre recollia les deixalles que pertanyien a la insolència d'algú. Amics. Sí, AMICS, hem d'organitzar-nos. Desaprendre per tornar a aprendre. I què són els dies, si no?
