De plaça estant

Escric des d'una pèrgola brancada d'anglesina i no puc parar d'ensumar mentre els pètals fluixos cauen sobre la jaqueta d'una primavera plena d’alts i baixos. Mentre encara em roman al cor la funció de “Fantàstic Ramon” del Lliure, sento riures a la llunyania, bordades de gossos i crits abans de jugar a la xarranca. Per moments m’abandono a aquesta dolça lletania amb els ulls tancats deixant que l'aire passi pels narius, sentint el cant dels moixons i una melodia arran de llavi que malda per sortir. Un cop la sensació és finida, se’m dibuixa un somriure ample davant del paisatge. És diferent. Què ha canviat? La meva mirada, entenc. De sobte veig racons que hauria de procurar més harmoniosos com a convilatana. I que aquella música encara fresca, em porta a esbossar una realitat més plàcida que necessita que m’arremangui i truqui als veïns perquè sola és improbable que me’n surti. Habitar per a transformar. Si et pico a casa, m’obriràs? Va, t’espero a fora. No triguis!