Projecte Orenetes: 25 primaveres censant nius

El Projecte Orenetes aviat arribarà a la seva vinticinquena primavera. Ja fa setmanes que les pimeres orenetes han tornat a Catalunya i es preveu que ara a mitjans de marça, n'arribin la majoria. A l'Agenda, recuperem l'article del biòleg arenyenc, Pere Alzina, publicat l'any passat a la revista El Bruel. Alzina, fundador amb Enric Badosa d'aquest projecte, explica com el van gestar i com ha arribat a aplegar més de 300 voluntaris que cada any censem més de 20 mil nius d'aquest ocell. 

EL PROJECTE ORENETES: DE “SINERA” A SUÏSSA PASSANT PER CATALUNYA (Tot comptant nius de fang de riu, torrent o riera)

Feia una colla d’anys que a l’Enric Badosa i a mi ens ballava pel cap fer un cens dels nius de culblanc –tal com s’anomena l’espècie al Maresme- de la nostra vila. Finalment, el 1998, vam foragitar la mandra i després de fixar una metodologia ens vam arremangar i vam fer la feina.

El mètode que vam idear s’aplicava a tots i a cadascun dels nius que trobàvem. D’aquesta forma cada niu tenia un codi numèric (per exemple: 220902) que, amb la llegenda corresponent, ens revelava el carrer (carrer de la Torre = 22), el número (09) i la planta de l’edifici (02). A més, anotàvem un seguit de característiques de cadascun d’ells, com, per exemple, l’orientació de la paret on eren bastits, l’orientació de llurs boques d’entrada, els plans de suport, l’edat de l’edifici o el veïnatge amb altres nius. Un cop vam estar segurs de la metodologia començàrem a resseguir tots els carrers i places del nostre poble. Carrer a carrer, plaça a plaça, edifici a edifici, anàvem apuntant i observant cadascun dels nius de culblanc que érem capaços de trobar. Ara apuntava l’Enric i jo observava i “cantava” les característiques dels nius a l’Enric, ara a ens intercanviàvem els papers...

El Projecte Orenetes va començar el 1998 a Arenys de Mar. 

Després d’hores i més hores de treball de camp –o de carrer?-, a part de descobrir molts elements del patrimoni arquitectònic arenyenc que ens havien passat desapercebuts (esgrafiats, mènsules de balconades, majòlica que embellia els balcons, ràfecs de teula...) i de fer-la petar i socialitzar-nos amb molts curiosos que s’acostaven a nosaltres, vam patir un torticoli –ai les cervicals!- que ens martiritzà una bona colla de dies. Carrers estrets amb nius en segones i terceres plantes no són pas bons per a les sofertes vèrtebres cervicals!

Tot amb tot, després d’acabar el treball de camp vam digerir els resultats per inferir-ne les conclusions pertinents. Destacaríem els 203 nius trobats -identificats i codificats amb tots els ets i uts-, la majoria dels quals a la segona planta, amb dos plans de suport i orientats cap al nord-est –amb vistes al Montnegre- o cap a l'oest –amb vistes a Montjuïc i a la capital-. A més, vam descobrir que un sol edifici, l’anomenat Mont Calvari del port d’Arenys, aglutinava 58 nius, un 25% dels nius d’Arenys! La feina era feta i calia difondre-la entre els nostres convilatans, maresmencs i catalans. Així ho vam fer, i el treball va tenir força ressò mediàtic a escala local, comarcal i nacional.

L’any 2000 ens hi vam tornar a posar. El torticoli ja era història i vam ser capaços de trobar les hores per endegar el treball de camp –el que es “menja” més temps-, amb la mateixa metodologia. Aquesta ens va revelar que la població havia crescut un 26,6% en tan sols dos anys, passant dels 203 nius a 257. A més, l’edifici Mont Calvari, incrementava el seu valor “orenetesc”, ja que estava enriquit amb 82 nius, un 31% de la població arenyenca! La resta de dades, si fa no fa, eren molt similars a les obtingudes dos anys abans. L’estudi tornà a comptar amb una bona receptivitat periodística, mediàtica i social.

El 2004 va tenir lloc un succés que fou clau en l’esdevenidor del projecte: els propietaris de l’Edifici Mont Calvari decidiren restaurar tota la façana. Malgrat els nostres consells preventius, l’inici de les obres coincidí, justament, amb el període d’arribada dels culblancs al niu. La bastida ja era construïda, recobrint i tapant tota la façana i, és clar, impedint que les orenetes poguessin accedir als seus nius. De seguida ens vam bellugar i vam aconseguir una reunió amb totes les parts implicades: propietaris de l’edifici, polítics i tècnics municipals, Ports de la Generalitat, arquitecte, empresa constructora i nosaltres, ocellaires empedreïts. Gràcies a l’excel·lent predisposició dels propietaris –que per res del món volien perdre la colònia que havia alegrat i testimoniat llurs vides- es va decidir modificar la bastida per permetre l’accés als nius, de forma que quedava “partida en dues”: dels nius cap amunt i dels nius cap avall. Gràcies a això, mentre els paletes i els pintors treballaven, les orenetes anaven i tornaven, primer amb fang de rial i riera i després, també, amb insectes als seus becs! Havíem pogut salvar la principal colònia de cria d’Arenys de Mar. La premsa no restà aliena a aquest èxit local de preservació del patrimoni natural de la nostra vila. La notícia fou portada a El Punt i fou recollida a bona part dels mitjans de comunicació del país.

Fou aleshores quan en Jordi Sargatal – que era el director de la Fundació Territori i Paisatge, a part d’amic i amb qui havia tingut el goig de treballar als Aiguamolls de l’Empordà- em trucà. Feia anys que ens esperonava a estendre aquesta mena de censos arreu del país. La notícia, en clau positiva, de com l’estudi de la població arenyenca havia desembocat en la preservació del patrimoni arquitectònic tot respectant la principal colònia de cria del poble, havia arribat a les seves orelles. No va trigar gens a proposar i fixar una reunió. Membres de l’ICO (en Gabriel Gargallo i en Sergi Herrando), en Jordi, l’Enric i jo ens vam trobar a la Pedrera per a dissenyar el futur Projecte Orenetes. Calia adaptar la nostra metodologia, simplificar-la i que gairebé tot es pogués fer des d’un ordinador, treball de carrer a banda, òbviament. L’equip de l’ICO (en Gabriel Gargallo i en Sergi Herrando), l’Enric i jo ens vam posar a treballar en la simplificació de la metodologia –les dades no serien preses per a cadascun dels nius sinó per al conjunt de nius d’una mateixa planta i paret-, en el text i continguts, en propostes per afavorir l’espècie, en les fitxes de suport tècnic –full d’instruccions, fitxa guia...- per als “comptadors” de nius, en el disseny visual i, és clar, en l’engranatge, el programari que tot ho pot, tot ho aguanta i tot ho permet.

Pere Alzina en alguna de les seves visites per identificar orenetes. Fotos: Pere Alzina. 

Així fou com va aparèixer el Projecte Orenetes, gràcies al suport entusiasta d’en Jordi Sargatal i de la Fundació Territori i Paisatge, essent també acomboiats i empesos per l’expertesa de l’ICO. Finalment, el projecte es presentà a la premsa el maig del 2007. Primer en una presentació als periodistes, en petit comitè, a la Pedrera i després amb una altra de pública i multitudinària a l’Edifici Mont Calvari del Port d’Arenys de Mar, erigit en emblema de la conservació del patrimoni natural local i de les bones pràctiques de la restauració pel que fa a la biodiversitat. Televisions, ràdios i diaris en feren una difusió superlativa i el projecte engegà el 2007, rabent, farcit d’energia.

D’aquesta forma, els escolars i els altres participants aprenien moltes coses (estadística bàsica, disseny de croquis, noms populars, biologia de l’espècie...) mentre se socialitzaven amb els veïns, coneixien més bé el seu poble i el patrimoni arquitectònic i, és clar, podien canviar realitats negatives com fer que un poble amb poques orenetes en passi a tenir moltes més si es convencen els veïns perquè no trenquin els nius o si es col·loquen nius artificials en antigues colònies de cria, per exemple. D’aleshores ençà s’han fet 9 campanyes de cens, gràcies a les quals s’han localitzat entre 16.000 i 33.000 nius a l’any -cadascun d’ells amb el seu document d’identitat i “GPS”-, corresponents al 90% de les comarques catalanes i a uns 70-150 municipis catalans (el 7-16% dels nostres municipis, per tant). Tot això ha estat possible gràcies a la il·lusió de moltes persones que, de forma altruista, han fet la feinada. Un total de 800-1000 ens, individuals o col·lectius (escoles, caus, grups naturalistes, esplais...) han resseguit carrers i places per fornir el projecte de milers de dades d'una gran vàlua científica i gestora.

Mapa d'abundància de l'oreneta cuablanca a Catalunya. Atles dels ocells nidificants a Catalunya 1999-2002. 

Gràcies a totes aquestes dades hem pogut determinar que un terç del total de nius són trencats per la nostra espècie. També ens han permès saber que la planta preferida és la 2,5, o sigui, entre la segona i la tercera. Ens han proporcionat dades curioses i interessants, com saber que Olot és el municipi amb més nius del país (1.257 nius!), que Margalef és el que en té més per cap (338 nius/habitant!), que la Pobla de Claramunt alberga l’edifici amb més nius (248 nius!) o que Sant Adrià és el que té el niu més alt, en una 9ª planta. Gràcies al recompte de nius, a més, s’han pogut fer càlculs estimatius de les tones d’insectes (65 tones!) que es cruspeixen tan sols els habitants dels nius censats. Per tot plegat caldria entendre el nombre de nius d’oreneta com un indicador de la qualitat ambiental i de la civilització dels nostres pobles i dels seus habitants. El Projecte Orenetes tira endavant: malauradament ja no pot comptar amb el suport de Fundació Territori i Paisatge –que també creà el material pedagògic “Els Altres Veïns”, sobre biodiversitat urbana- però sí que compta amb la il·lusió de l’ICO i de centenars de voluntaris. Tot i les dificultats, el projecte evoluciona i millora: s’ha fet una extensió que relliga la qualitat de l’aire amb l’espècie, tant pel que fa a continguts com, sobretot, a través d’una proposta pedagògica (test en línia, enquesta i fitxa de camp) que potencia el coneixement de l’espècie i de l’afectació negativa provocada per la contaminació atmosfèrica.

A més, consolidat el projecte al nostre país, ens podem congratular que hàgim estat capaços d’exportar-lo i que a Suïssa i a Andorra comptin nius de fang fent servir el nostre mètode. Quins seran els pròxims països a utilitzar-lo? Déu dirà! Ara bé, esperem que el projecte continuï sent alimentat per milers de dades que facilitin el coneixement i l’inventari del patrimoni natural i arquitectònic del nostre entorn, que potenciïn la socialització amb els nostres veïns, que fomentin l’aprenentatge continu i engrescador i que illuminin la gestió de l’espècie, tot afavorint polítiques de suport i limitant les que en són contràries. Culblancs, vinjolites, oronells, cabots, colomets, noretes, oriols... Són alguns dels noms populars de l’oreneta cuablanca, sempre fent vida de bracet amb la nostra i present arreu del país. Que per molts anys ens acompanyin i facin bona la dita: “Casa amb orenetes, sort i amoretes”. Fins aviat culblancs!