Soraya Real: “La gestió de la Generalitat de la crisi sanitària ha estat un desastre”

Soraya Real, directora de la residència Verge del Remei d'Arenys de Munt, va patir una situació angoixant durant el punt àlgid de la pandèmia, amb contagis entre els residents i el personal, falta de material i de respostes...; fins i tot ella mateixa va passar la malaltia. Després d'aquella crida d'auxili, ara en fa balanç.

Soraya Real a la residènica Nostra Senyora del Remei d'Arenys de Munt. 

Com és ara la situació sanitària i protocols al centre?

Nosaltres ja fa diverses setmanes que som residència verda, que vol dir lliure de la Covid-19. Van fer PCR a tots els residents i personal i tots eren negatius, així que podem fer una mena de vida normal. Els avis estan rebent visites de familiars a una sala que hem habilitat, un cop a la setmana i s'hi estan 30 minuts, amb unes mesures: distanciats, amb guants, mascaretes i gel hidroalcohòlic. Pel que fa a l'interior, els residents estan més separats, el personal va amb guants i mascaretes, i organitzem activitats en grups petits.

Ho hem passat molt malament. Han sigut tres mesos molt durs. Fa poc, això era un drama. De tot el que ha passat, a les residències no se les pot responsabilitzar, de la manera que vam treballar i amb els mitjans que vam tenir; massa bé i tot, perquè en algun moment la situació era per abaixar la persiana i marxar. En aquells moments la gestió era desbordant. Jo em vaig trobar malament dotze dies, vaig tenir tots els símptomes i anava amb medicació. Vaig prendre la hidroxicloroquina, perquè vam entrar a l'assaig del doctor Mitjà. El que volia dir és que he hagut d'estar treballant des del primer dia i la gestió ha sigut molt complicada, sobretot ens hem trobat molt sols: sense material, sense saber com procedir i amb incapacitat per fer derivacions hospitalàries. Hem tractat la gent a la residència i hem fet el que hem pogut

Què va ser el més dur de tot?

Mira, jo només patia per la gent que estava a la residència: els residents i els meus companys. Sí que em trobava malament, però no vaig tenir mai sensació de perill quant a mi. El sentiment era d'impotència, perquè a més a més anava donant positius... Amb l'últim ja em vaig desmuntar. Però per a mi, el més dur de tot plegat va ser la falta de material perquè la gent que estava aquí pogués treballar d'una manera digna. Haguéssim pogut evitar molts contagis. Va ser molt trist, perquè nosaltres comencem a demanar material el dia 14 o el 15, i llavors no passava res. Però ja quan el demanes a la desesperada i la resposta del Departament és que no n'hi ha... Ens fabricàvem bates amb bosses, el veïnat portava unes pantalles, l'altre unes ulleres de bussejar... Hem comptat amb la gent del poble, amb la doctora Tristany i amb l'Ajuntament, que ha sigut un 10. Tot el múscul que ha demostrat no tenir la Generalitat, el govern municipal d'Arenys de Munt l'ha tingut; ens han buscat material de sota les pedres. I ho dic jo, que sóc de Junts per Catalunya de tota la vida... No t'ho esperes, perquè jo he sigut regidora i aquesta gent ha fet coses que penso que jo no les hauria pogut fer.

Això a escala local...

Això en l'àmbit local. A nivell Generalitat per a mi ha sigut un desastre; una gestió nefasta al principi. Quan ho agafa el Departament de Salut es nota, i quan el nostre referent és l'Àrea Bàsica i actuen de referent de veritat, és una meravella. Jo de vegades m'enfado, però és que si havia capacitat per fer-ho bé, perquè no es va fer des del principi? Crec que realment no hi havia material, però veient tot el que estava passant, per què no hi va haver previsió? Què feien el govern de la Generalitat, el govern espanyol...? Tothom pensava que no passaria res; que ho pensi jo que no sóc ningú, té pas, però que ho pensi tota aquesta gent que està en llocs tan importants... Havia d'anar malament per nassos. Ara, el més bo de tot és que no ha plegat ningú.

Ha demostrat alguna cosa la pandèmia respecte al lloc que ocupen els avis a la nostra societat?

Sempre he sentit que els avis importen molt poc. Al meu pare no l'haurien posat un respirador, i està de conya. Però això ja ens passava. Des del sistema sanitari, la gent a partir d'una certa edat se la veu gran i és com si passessis a importar menys, i això és desolador. La gent gran sempre han sigut els últims de Filipines, i ara amb aquesta crisi ha sortit a la llum.

Creu que podreu fer front a un rebrot?

A veure, serà fotut, estressant i molt bèstia una altra vegada, desolador si s'ha de morir gent, però si més no, ara tenim material, sabem el que hem de fer, i la coordinació ja existeix.

Hi ha hagut denúncies a residències. Com ha sigut la vostra relació amb les famílies? 

Nosaltres el dia 12 vam trucar a les famílies del Centre de Dia i els vaig dir: "Us els heu d'emportar". Aquell dia vam enviar el primer comunicat a les famílies, a part de les trucades. El telèfon i el correu ha sigut un continu diari. Sincerament, jo no he rebut cap queixa pel tema de comunicació ni em costa que les hagi rebut l'alcalde. Hem informat de tot el que passava amb una veracitat estricta, i va haver-hi coses molt complicades d'informar. Si a la gent li dius la veritat, encara que sigui dolorosa, ho agraeix.