Conflicte territorial amb Caldes d’Estrac (2a part)
La crisi fronterera generada per la moció d'intent expansionista que havia aprovat Caldes d'Estrac l'abril de 1996 seguia ben viva. Més a Arenys de Mar que a Sant Vicenç de Montalt, municipis veïns per on pretenia créixer. Era raonable la desproporció de la reacció, perquè d'Arenys de Mar es volien annexionar 28 hectàrees, mentre que de Sant Vicenç només eren 9.
Així les coses, i en ràpida resposta, el ple municipal de maig el consistori arenyenc va aprovar per unanimitat el rebuig contundent a la moció de Caldes. Alhora, els càrrecs electes arenyencs van denunciar el favoritisme de la Diputació envers Caldes d'Estrac. Aquest ajuntament havia rebut un ajut per un estudi pro justificació de l'expansió, mentre que la subvenció demanada per Arenys - d'1,5 milions de pessetes per a la defensa jurídica del seu terme- va ser desestimada.
La Musclera també era una de les zones afectades.
Tot i això, es va continuar reclamant-la. A part d'aquesta reacció institucional, es va fer una crida a la mobilització popular; començant per convocar a principis de juny unes 60 entitats, entre culturals i esportives, a la sala de plens, on l'alcalde Rubirola els va informar i alertar de l'expedient de segregació incoat per Caldes. A la cita, hi eren presents els regidors de tots els partits polítics, donant així imatge d'unitat total, de tancament de files, davant un tema qualificat de molt greu. Es van repartir alhora uns fulls per a la recollida de signatures contra la intenció expansiva de Caldes, tot cridant a la defensa dels límits territorials vigents. Poc després la recollida de firmes es va estendre a tota la població, i en pocs dies se'n van recollir unes 5.000.
Anecdòticament, el grup de defensa de la Riera, contrari al seu cobriment, obra que just llavors començava, tot i no estar en contra d'aquesta mena de consulta popular, va lamentar que no s'hagués fet també amb la magna obra de la Riera.
Alhora, Miquel Rubirola, per a carregar-se de raons de pes, va encarregar tres informes. Un jurídic a Carles Pareja, professor de Dret Administratiu per la Universitat Pompeu Fabra; un altre històric, que va confeccionar l'arxiver Hug Palou, de 37 pàgines amb un dens argumentari històric i geogràfic; i un tercer geològic signat per Joan Palou que demostrava que l'aqüífer termal no era patrimoni exclusiu de Caldes, ja que tenia i té derivacions sota altres termes municipals, com per exemple les aigües termals del Titus.
A més, el mateix Rubirola va elaborar un detallat estudi econòmic, de 29 pàgines, de defensa de l'statu quo territorial; i, en el mateix sentit, els Serveis Tècnics Municipals van fer un dossier urbanístic, de 23 pàgines. Tot plegat, es va presentar i discutir en un ple extraordinari de juliol i, junt un recull de premsa i 5.700 firmes, es va enviar a la Generalitat.
