Comiat d'en ​Quim Montmany i Malagelada

Tots els que som aquí per acomiadar en Quim, podríem explicar anècdotes de tota mena que hem viscut amb ell. Tant si ens vam conèixer fent d’escolans, o a l’escoltisme, o asseguts a la placeta, o portant gegants, o a Correus, o d’anar amb bicicleta, a la que hi va pujar quan encara anàvem amb calça curta, i la pujada del Calisay era el nostre Tourmalet, a on imitàvem Eddy Merckx.

Ell no ha passat mai desapercebut. La seva manera franca i directa de dir les coses, divertida i moltes vegades sense filtres, fa que aparegui en moltes imatges desordenades que guardem en la nostra memòria. I sempre amb aquell mig somriure foteta, i la seva mirada clara.

El pas per l’escoltisme és un record col·lectiu compartit amb molta altra gent, amb els que avui ens retrobem aquí. Allà va ser a on vam aprendre a estimar la natura, la nostra llengua i per damunt de tot, la nostra terra, la nostra pàtria, a la que vam prometre mantenir-nos fidels malgrat les circumstàncies.

I d’allà hores i hores a la placeta, asseguts en uns graons que ara ens semblen petits i insignificants, però que eren com una trona, la nostra atalaia des d’on miràvem com passaven les hores, i la nostra vida, que llavors anava a poc a poc, no com ara. Unes trobades en què en Quim tot d’una desapareixia per anar a berenar a casa, un àpat que no va descuidar mai, metòdic com era. I aquell fou el punt de trobada d’uns i d’altres. I allà va néixer el lligam, sense dir-nos-ho i sense massa paraules, amb mi, amb en Rafel, en Toni, en Joan, en Pep, en Quicu, i en Carles.

Primera colla de l'Associació de Geganters d'Arenys, per Sant Zenon de 1979.

I com que ens sentíem joves i forts, i ens sobràvem hores, l’any 1979 vam acceptar l’envit d’ocupar-nos durant la festa major d’uns gegants que havien quedat arraconats en un magatzem municipal, en jubilar-se les persones que fins llavors els portaven. I vàrem començar els assajos, fascinats per la nostra gosadia d’aixecar aquelles andròmines, que pesaven un munt i es descontrolaven per la nostra inexperiència. Fins que un dia, la nit abans de l’estrena, va passar la tragèdia. En Tallaferro es va entrebancar i va caure tan llarg com és, trencant-se el braç que aguanta la vara. Vam quedar muts, mirant-nos. I per esvair el ridícul durant l’estrena a la festa major, anàvem dient en veu baixa que era millor deixar-ho. Que potser un altre any. Que érem pocs per tanta majestat encartonada. Fins que en Quim va tenir un dels seus rampells, es va posar dret enmig la sala i va dir: “Nois, jo sortiré. I si ningú ve, sortiré sol”. Així. Amb dos pebrots, sense pensar-s’hi massa. I d’un a un, anàrem canviant de parer a l’hora que corríem a buscar coles i remeis per apedaçar-lo. I l’endemà vam sortir, tots plegats. Ahir els geganters van penjar a les xarxes la foto d’aquella estrena amb l’equip de gala.

Allò va ser l’inici d’uns anys divertits perquè molts pobles volien recuperar els seus gegants quan encara no hi havia ni falleres geganteres, ni trobades multitudinàries. I anàvem pel país, com si fóssim titellaires, amb gegants propis, o bé portant els de la mateixa plaça que ens llogava. I ens gastàvem la paga en menjars i beure, entre rialles. I vam travar una amistat que mig segle després, encara avui s’aguanta.

Amb tot plegat anàrem acabant els estudis, i ens posàvem a treballar i aparellar-nos, i a fer niu i a tenir canalla, però encara érem els geganters, els geganters d’aquella primera anyada. I quan ens trobàvem uns i altres ens posàvem al dia de com ens anaven canviant les coses, i entre totes elles, en Quim, indefectiblement, ens explicava les seves gestes amb la bici, de la que no se’n va baixar mai. Ni durant el confinament, en el que ens explicava entusiasmat com competia contra desconeguts per mitjà d’una tele, mentre el rodet li feia de pujades i baixades.

Ara ja fa anys vam decidir retrobar-nos de nou tots plegats en un dinar anual en què recordàvem velles gestes, enmig de picabaralles dialèctiques enriolades. Any rere any, com una petita litúrgia. Fins que l’any 2012 amb la mort d’en Quicu vàrem tenir una sotragada. El dinar d’aquell any va ser menys engrescat, perquè aquell plat buit a taula ens recordava que de mica en mica, tot s’acaba. I vam alçar les copes per ell, i per tots nosaltres. Com hem continuat fent a cada trobada.

I ara fa uns mesos, la segona sotragada. En Quim començava una altra grimpada, però aquesta vegada la cursa era contra una malaltia que el rosegava per dintre. Ell, que s’havia cuidat sempre, sense menjar massa, pedalant dia a dia, sense descans, per no ser mai el darrer, per demostrar als ciclistes que es trobava en ruta, que a més de bona bici, tenia bones cames. I un cor fort. I bo com cap altre.

Quim, durant la malaltia ens has encoratjat a tots, amb la teva mitja rialla, amb el teu optimisme. Que tot anava bé, ens deies, que el tractament et cansava, però que la metgessa et felicitava perquè t’esforçaves. Que tots ho sabem, Quim, que no t’has arronsat mai, per forta que fos la pujada.

I a més Quim, en el teu equip tenies gregaris de luxe. La Magalí i en Martí que t’estivaren. I la Carme, fins a l’última alenada. I els teus germans i tota la família. I tants amics com tens que t’encoratjàvem a superar cadascun dels 21 revolts del teu particular Col d’Aspin, la mítica ascensió del Tour de França. Perquè tenies molt clar que si no havies posat mai el peu a terra, encara menys ho faries aquesta vegada. Que aquesta era una ascensió a tot o res. Pedalada a pedalada.

Però en les darreres rampes, talment com si de sobte se t’hagués creuat algú a la calçada, t’han tirat a terra, quan menys ens ho esperàvem. I hem quedat muts, sense saber què dir-nos, estupefactes.

Però tu no has baixat de la bici, Quim. L’etapa és teva. I el Tourmalet. I el Col d’Aspin. I tants d’altres. No has perdut, Quim, tu no has perdut. Ha estat la vida que t’ha fet trampes.

Jordi Salbanyà i Benet