L’alegria no és una obra de teatre

Fa poc em van regalar aquesta frase que com a començament de columna em sembla fantàstic i em qüestiona com a aficionada al teatre. Hi ha dies en què una no es treu la màscara dins l’enfilall dels dies del calendari, el poc repòs o les responsabilitats assumides, però de sobte, el dring de l’alegria llisca des d’una capsa de maduixes comprades al mercat, passades per l’aixeta, i cruixir en la mossegada i la dolçor a la llengua, et porten a un somriure immediat. O la carn acabada de picar i barrejada amb el sofregit fet a foc lent, et fan parar taula en el que pot esdevenir alguna cosa sensible de ser celebrada. Així doncs, reprenent el títol de la peça, el teatre ens cal als escenaris per encendre’ns, i els escenaris es nodreixen del que observem i sentim en sortir de casa. Què fa ressonar l’alegria doncs? Per provar, restaré en silenci, ben quieta i abrigada, a la Picòrdia, perquè el cos m’hi porti i esclati en el moment precís. Salut, estimats!