Santa Maria d'Arenys, 450 anys

Arenys de Mar celebra aquest 2025 un aniversari especial: fa exactament 450 anys que el veïnat de Mar va aconseguir el que feia temps que demanava: tenir la seva pròpia parròquia. El 18 de març de 1575, el bisbe de Girona va concedir llicència als habitants de la ribera d'Arenys per tenir la seva primera institució local, la parròquia de Santa Maria d'Arenys. Aquella fita històrica marcaria un abans i un després en la configuració d'Arenys com a vila amb entitat pròpia, independent de Sant Martí d'Arenys, avui Arenys de Munt. Però, com es va arribar fins aquí? Tot el que explicarem aquí ho podeu trobar ampliat al llibre “Quan nasqué, s'emancipà i s'organitzà una vila. Arenys de Mar 1574-1720”, de Josep Maria Pons i Guri.

Vista aèria de Santa Maria d'Arenys.

Una comunitat en creixement

Al segle XVI, Arenys encara no era la vila que coneixem avui. Els primers nuclis de població es concentraven a l’interior, però a poc a poc el veïnat de Mar es va anar consolidant amb la instal·lació de mariners, mestres d’aixa i comerciants. La construcció naval va esdevenir una activitat important, i l’any 1571 els mestres d’aixa van obtenir permís per formar una confraria sota la protecció de Sant Joan. A mesura que el veïnat creixia, també ho feien les seves necessitats.

El problema principal era que l’església de Sant Martí, situada a l'interior, quedava massa lluny per a la gent de la costa. Els camins eren difícils, especialment, quan les pluges convertien la riera en un obstacle insalvable. A més, en una època en què la religió estructurava la vida quotidiana, l’absència d’una església propera complicava des de la celebració de misses fins a l’administració de sagraments als malalts i moribunds. Assistir als oficis religiosos era cada cop més complicat, si no es volia deixar el poblat a mercè dels corsaris. 

Un moviment per la independència

La solució semblava clara: calia una parròquia pròpia. Però això no era tan senzill. Per obtenir aquest reconeixement oficial, calia superar diversos obstacles administratius i eclesiàstics. En aquella època, les parròquies no només eren llocs de culte, sinó també institucions que articulaven la vida comunitària i controlaven la recaptació de tributs eclesiàstics. Per tal de prendre les primeres decisions, l’11 de juliol de 1574, es va celebrar una assemblea de caps de casa a la torre de mar, on es van reunir els caps de família per decidir els següents passos. Les vídues caps de família no participaven directament d'aquestes reunions, però podien fer constar davant notari les seves consideracions. Es va acordar enviar una delegació oficial al bisbe de Girona, Benet de Tocco, per sol·licitar formalment l’erecció de la nova parròquia.

Gravat d'Arenys de Mar, al segle XVIII.

Els encarregats d’aquesta missió van ser tres síndics: el patró de nau Sebastià Doy, el negociant Miquel Riera i el calafat Joan Vallalta. Amb el suport del batlle Antic Tries, van viatjar fins a Barcelona per trobar-se amb el bisbe, que en aquell moment es trobava fora de Girona. Durant la seva estada a Barcelona, els representants arenyencs van exposar la seva petició amb arguments sòlids: la distància amb l’església de Sant Martí feia inviable una atenció religiosa adequada, la població del veïnat de Mar creixia ràpidament i les activitats marítimes requerien una institució pròpia que estructurés la comunitat.

Un bisbe damunt d'una mula

Fra Benet de Tocco va ser un destacat bisbe del segle XVI, clau en la implementació de les reformes del Concili de Trento a Catalunya. Va ser abat de Montserrat i posteriorment bisbe de Vic (1564-1569), Girona (1572-1583) i Lleida (1583-1585). També fous dos cops president de la Generalitat (1596-1572 i 1578-1581). Com a bisbe, va impulsar la renovació de la disciplina eclesiàstica i la millora de la formació clerical, promovent catecismes i manuals per als rectors. A Girona, va consolidar l'estructura parroquial i va establir noves parròquies, seguint els principis tridentins de reforç de l’autoritat episcopal i millor atenció pastoral. Seguint les directrius del Concili de Trento, l'Església catalana volia ser més present arreu del país, per assegurar-se que tothom tingués un accés fàcil a la Fe Catòlica i que el culte protestant no travessés els Pirineus.

El Concili de Trento se celebrà entre el 1545 i el 1563. 

L'actuació del bisbe de Girona no es féu esperar. El dissabte 4 d'octubre de 1574, el bisbe es presentà a la parròquia de Sant Martí d'Arenys per practicar la visita pastoral amb les solemnitats acostumades. L'endemà es reuní amb el batlle Antic Tries, els síndics de la universitat del veïnat de Mar i molta altra gent, tots els quals van afirmar que els motius invocats pels habitants del poblat de mar eren certs. 

Aleshores, el bisbe, muntat en una mula, baixà riera avall i va comprovar que era “un torrent que discorre quan plou (...) i quan les pluges inunden, no poden acudir a aquella església sense gran dificultat”. Arribà al “poblat o sagrera” a la riba de la mar, allunyat cosa d'una mitja llegua de l'església parroquial. Passejant pel lloc, veié i comptà 140 cases habitables i alguna més en construcció “i, per això, un sol rector no pot abastar rectament per a l'administració dels sagraments”. En vista d'això, disposà com a mesures provisionals, que el rector de la parròquia, dos dies entre setmana i els festius, celebrés una missa a la capella existent al poblat de mar. A més, tenint en compte el gran nombre d'infants que veié en aquell indret, manà també al rector que a les festes hi baixés a ensenyar-los la doctrina cristiana.

Era dificultós arribar a Arenys de Munt per la riera. 

El naixement de Santa Maria d'Arenys

Però no era suficient. El 18 de març de 1575, després de deliberar-ho amb les autoritats eclesiàstiques, el bisbe de Girona va signar el document oficial que establia la nova parròquia de Santa Maria d’Arenys. Aquesta església tindria fonts baptismals, cementiri propi i un vicari resident, que seria nomenat pel rector de Sant Martí, però no podria ser destituït sense una causa justificada i aprovada pel bisbe.

Durant el procés es va sentir la veu de les parts interessades. Els testimonis relataven casos de bandidatge, de gent que havia mort sense que hi arribessin a temps els sagraments o, fins i tot, es retreia el fet que molts mariners estrangers deixaven d'anar a missa les festes manades. Aquests mariners tenien l'excusa que l'església era massa lluny i no podien deixar els vaixells a mercè de qualsevol incursió dels corsaris. A aquest darrer argument hi afegien que, tan bon punt hi hagués parròquia al poblat de mar, “veuríem, si l'excusa d'aquells estrangers era certa, o bé que eren uns heretges”.

Els habitants del veïnat de Mar es van comprometre a finançar la construcció d’una casa per al vicari i a mantenir un altre prevere per ajudar en les tasques religioses. El nou temple es finançaria a través d’impostos especials i aportacions de la comunitat, i es va establir que els habitants continuarien vinculats a l’església de Sant Martí per a les festivitats més importants com Nadal, Pasqua, la Mare de Déu d'Agost o Tots Sants. “En aquests dies, no es permetrà ni es podrà celebrar missa en veu alta en la nova església del poblat marítim d'Arenys, per tal que sigui conservat el record d'aquella església matriu.” Això va prohibir als arenyencs de mar celebrar la seva festa major, el 15 d'agost, durant gairebé 25 anys. 

Aquesta decisió no va ser ben rebuda per tothom. Per la seva part, mossèn Jeroni Ardèvol, rector de la parròquia de Sant Martí, hi va fer una oposició aferrissada i presentà algun testimoni, davant del perill de perdre el profit que obtenia dels parroquians de la marina del terme. Malgrat que el decret episcopal li feia moltes concessions favorables, no hi va estar d'acord i, tan bon punt li fou comunicat el decret, va anunciar recurs d'apel·lació davant la cúria metropolitana de l'arquebisbe de Tarragona. Però el recurs no prosperà, puix que, independentment que el que havia demanat la universitat del poblat de mar era just i raonable, el bisbe de Girona, d'acord amb el que disposava el Concili de Trento, havia obrat —i ho retreia en la seva resolució— com a llegat apostòlic.

25 anys de plets

De moment la nova parròquia s'erigí en honor de Santa Maria i radicà a la capella de Sant Elm, que segons l'historiador Francesc Forn ocupava la planta baixa de la Torre de Mar. Aquesta serví d'església parroquial sufragània fins a la construcció d'un nou temple en un promontori entre la Riera i el rial de Sa Clavella. Aquest petit temple, aviat va quedar petit i el 1583, els arenyencs aconseguiren permís per construir una església més grossa: és l'actual Santa Maria d'Arenys. La parròquia, com a institució, continuaria essent sufragània de Sant Martí, fins al 1781. 

Dels síndics elegits per la universitat l'11 de juliol de l'any 1574, el calafat Joan Vallalta morí sense veure coronada la seva obra. Els altres dos la portaren a bon terme i, en record d'això, en la pica baptismal de Santa Maria d'Arenys, hi figura la inscripció que diu: “SABASTIA DOY I MIQUEL RIERA, SENDICHS. ANY 1575”. Per fi el veïnat de mar havia obtingut el reconeixement de la seva personalitat i els seus habitants, per sufragània que fos llur església, tingueren universitat peculiar i independent, regida pel consell obert dels seus prohoms i amb els corresponents obrers.

Pica baptismal d'Arenys de Mar, amb la inscripció.

Les relacions entre les dues universitats, la d'amunt i la de mar, no serien gaire cordials. La separació eclesiàstica va deixar molts temes per resoldre, com quin territori corresponia a cada parròquia, qui ha de fer guàrdia a les torres de defensa, qui pot fer servir la platja per carregar i descarregar mercaderies, entre altres. Els conflictes s'agreujarien i els plets arribarien fins a la Reial Audiència del Principat de Catalunya. La separació civil i definitiva va arribar el 1599.