Cent anys de Pastorets als Seràfics

Els Pastorets dels Seràfics celebren aquest Nadal el seu centenari. L’efemèride commemora els 100 anys del Quadre Dramàtic de Joventut Seràfica –avui Grup Artístic Carles Xena–, fundat el 1925, i l’inici d’una trajectòria teatral ininterrompuda que ha convertit els Pastorets en una de les tradicions culturals més arrelades de Nadal a Arenys de Mar.

Al llarg d’aquest segle, els Pastorets dels Seràfics han travessat contextos històrics molt diversos, des de la Guerra Civil i la repressió franquista fins a la recuperació del teatre en català i l’esplendor dels anys cinquanta i seixanta. En aquest reportatge repassem el paper d’aquesta entitat en la vida cultural de la vila i el llegat de generacions d’actors, directors i col·laboradors que han mantingut viva aquesta tradició de Nadal.

Per escriure aquest article hem consultat les Memòries de Joventut Seràfica de Xavier Maimí; Una tournée pel teatre arenyenc de 1900 a 1939 de Gemma Sangerman; El teatre d'Arenys de Mar a la postguerra (1939-1960) d'Agustí Espriu; i Companyies, autors i directors teatrals arenyencs entre l'any 1960 i el 2000 de Teresa Bertran, Agustí Espriu i Jordi Pons.

Jonàs i Mataties a les calderes d'en Pere Botero, el 2023. Foto: Seràfics.cat 

Una tradició des del segle XIX 

Notícies escadusseres fan creure que, si més no, des de la mitjania del segle XVIII, a Arenys de Mar s'hi representava el drama sacre de la Passió de N. S. Jesucrist. La presència dels Pastorets a Arenys de Mar està documentada ja a la primera meitat del segle XIX. Al Teatre Principal, s’hi representaven Los pastorcillos en Belén, com ho demostra un manuscrit conservat a l’Arxiu Històric Fidel Fita: 134 folis, paper, tinta negra per al text i vermella per a l’acció, amb una redacció castellana molt acurada i un clar accent teològic. El text és, en essència, el mateix que el dels Pastorets representats fins èpoques molt recents. Les escenes còmiques del Bato i el Borrego, tan celebrades pel públic, foren afegides a mitjan segle XIX, quan el teatre religiós comença a incorporar elements populars i humorístics.

L’any 1841 ja tenim constància explícita de representacions de Los pastorcillos en Belén a la vila. Per la Puríssima començaven les funcions, que s’allargaven fins a Reis, amb un repartiment gairebé ritualitzat, com el de la Passió. Els pastors babaus eren interpretats per en Trons i en Pobret de mi; Sant Josep, per Joanet Xurreví; i el dimoni era sempre en Merlí, el mateix de la Passió. Tant era així que, a Arenys, parlar del dimoni era parlar d’en Merlí.

Els primers Pastorets del segle XX

Abans de la Guerra Civil Espanyola, els Pastorets ja formaven part del paisatge teatral arenyenc. El Centre Regionalista, el 1919, representava El Naixement del Salvador i l’Adoració dels Reis, drama líric d’Antoni Molins amb música d’Ignasi Rubió. En el quadro dramàtic d'aquesta entitat ja hi trobem noms que després destacaran en la Joventut Seràfica, fundada el 1906: Carles Xena, Xavier Maimí o Joan Draper.

A la Societat Coral l’Esperança, el Nadal de 1929, sota la direcció d’Andrés Gallego, s’hi posava en escena De bon tremp, de Folch i Torres, mentre que l’antic Principal oferia diverses funcions de Los pastorcillos en Belén. Durant els anys trenta, a l’Esperança es feien Pastorets tant en català com en castellà, alternant Els Pastorets o l’Adveniment de l’Infant Jesús de Josep Maria Folch i Torres amb Los pastorcillos en Belén. En general, i a totes les entitats, la representació dels Pastorets serà una de les poques ocasions de l'any en què homes i dones poden fer teatre conjuntament. 

L'escena del temple als Pastorets dels Seràfics del 1935. Foto: Quaderns d'Estudis Arenyencs.

1925: el naixement del Quadre Dramàtic de Joventut Seràfica

Aquest llarg pòsit teatral cristal·litza, ja al segle XX, en un moment clau: 1925. Aquell any, es va celebrar una vetllada nadalenca que, sense pretendre-ho, acabaria esdevenint l’origen directe dels Pastorets als Seràfics. El programa incloïa un monòleg, un diàleg breu i, com a cloenda, el quadret Nit de Nadal, una escenificació humil i domèstica del misteri nadalenc, interpretada pels mateixos actors. Aquella petita peça, encara lluny del format clàssic dels Pastorets, contenia ja molts dels elements que després els definirien: el relat del Naixement, el to popular, la participació coral i la voluntat de fer teatre al servei de la comunitat.

La representació es féu en un teatre improvisat, gairebé infantil, amb decorats de paper sense pintar i sense escenari elevat, que recordava els teatres de joguina de la infantesa. Tanmateix, l’efecte produït fou tan positiu que el pare director decidí tirar endavant les obres projectades i apostar de manera decidida pel teatre. Aquell impuls marcà el naixement real del Quadre Dramàtic de Joventut Seràfica, justament l’any del qual ara fa cent anys. Temps a venir, aquesta secció pendria el nom d'un dels seus directors més insígnes: Carles Xena. 

Poc després, ja el 1926, s’enderrocà la paret mitgera de les golfes del Casal de Joventut Seràfica –situat on ara hi ha l'Espai Jove del Calisay–  i es creà una sala gran, de la Riera al pati, amb paviment de fusta i rajola, teulada alta al centre i, sobretot, llum elèctrica, que substituí l’antiga instal·lació d’acetilè. El teatre s’inaugurà amb Lluita de cors, de Gomis i Sentís, i un elenc que ja anticipava noms fonamentals: Antoni Doy, Jaume Graupera, Josep Fabregà, Pere Nogueras i molts altres. A diferència d’etapes anteriors, el teatre deixà de ser una activitat esporàdica per convertir-se en una pràctica vital, periòdica i continuada dins Joventut Seràfica.

L'ecena de "buscant posada", als Pastorets dels Seràfics de 1935. Foto: Quaderns d'Estudis Arenyencs.

La guerra, el franquisme i la llengua

La victòria franquista ho trasbalsà tot. L’objectiu d’aniquilar la identitat catalana comportà la prohibició de l’ús públic del català. El teatre no en fou una excepció: totes les obres havien de ser representades en castellà, i fins i tot els Pastorets de Folch i Torres i la Passió d’Olesa van ser traduïts.

En aquest context, el Nadal de 1939, Joventut Seràfica estrenà El nacimiento del Salvador o la redención del esclavo, els Pastorets d’Olot, adaptació en castellà del drama líric d’Antoni Molins i Ignasi Rubió. Dirigits artísticament per Carles Xena i musicalment per Xavier Maimí, foren la primera gran obra després de la guerra. La propaganda era espectacular: dracs infernals, efectes de llum, cors d’àngels i dimonis. I els preus, populars: 1,50 pessetes els socis, una pesseta els nens. Aquests Pastorets en castellà es representaren fins al 1943, mentre el teatre arenyenc vivia una forta divisió institucional.

Seràfics i Acció Catòlica: rivalitat i teatre

Durant els anys quaranta i cinquanta, les entitats teatrals més actives depenien de l’Església: Joventut Seràfica, vinculada als Caputxins, i Acció Catòlica, organisme seglar de la Parròquia. La rivalitat entre ambdues, alimentada per diferències pastorals, personals i fins i tot polítiques, dividí la vila durant dècades. El teatre fou un dels principals camps de batalla: cada centre tenia el seu elenc, el seu públic i gairebé mai no es barrejaven. Acció Catòlica començà a fer Pastorets el Nadal de 1944, i els representà fins al 1948, amb obres de Duró i Gili i de Folch i Torres. Però les limitacions escèniques contrastaven amb l’ambició i la tradició dels Seràfics.

Jonàs i Mataties a l'infern, als Pastorets dels Seràfics dels anys 1990. Foto: Quaderns d'Estudis Arenyencs.

1944: el retorn del català i L'estel de Natzaret

El Nadal de 1944 és un altre punt d’inflexió. Amb la inauguració del nou local dels Seràfics, es recupera el català amb L’estel de Natzaret, els Pastorets de Ramon Pàmies, ja representats abans de 1936. L’èxit és aclaparador: sis representacions consecutives i una continuïtat que s’allargarà fins a dia d'avui. Es tracta d’un drama líric amb música de Mossèn Miquel Ferrer compost el 1891 i estrenat el 1903 al Centre Catòlic de Gràcia. Representació, d’una gran qualitat literària i una dramatúrgia molt ben resolta, s’estructura en un pròleg i tres actes, que suposen un total de quinze escenes. A principis de segle XX es van fer molt populars a la Sala Cabanyes de Mataró, des d'on es van estendre arreu de la comarca.

Els anys d’or: 1950–1960

Els anys cinquanta i seixanta són recordats com el moment culminant dels Pastorets als Seràfics. Els papers esdevenen icònics. Antoni Doy, Satanàs, capaç de transformar-se en Summe Sacerdot; Esperança Doy, un Sant Miquel enèrgic i fascinant; Jaume Graupera, Jonàs; Ernest Mayola, l’hostaler avar; Lluïsa Heras, al piano, donant força d’orquestra sencera; i el pare Manel, marcant el ritme amb les mànigues de l’hàbit volejant. El llum vermell del piano, indicant les entrades, era tecnologia d’avantguarda per als ulls dels infants. El Nadal de 1950, amb Els Pastorets o l’Adveniment de l’Infant Jesús de Folch i Torres, els Pastorets tornaren també a l’Esperança, confirmant la vitalitat d’una tradició que mai no s’havia extingit del tot.

De la crisi del teatre amateur a les noves adaptacions

A partir dels anys seixanta, l'ara ja anomenat Grup Artístic Carles Xena de Joventut Seràfica mantingué una activitat intensa, però ja començà a notar els efectes de la crisi general del teatre amateur i la progressiva davallada de públic. En aquest context, prengueren un paper cada vegada més rellevant les seccions infantil i juvenil, que esdevingueren clau per garantir la continuïtat del projecte teatral. Antoni Doy compartí la direcció de l’elenc principal amb Joan Palou, i també amb Josep M. Puigvert i Josep Bellsolell, mentre que Ernest Mayola assumí la formació i direcció dels grups juvenils, escenificant majoritàriament obres de Josep M. Folch i Torres. Malgrat les dificultats, durant aquests anys es continuaren representant els Pastorets i la Passió, que continuaven essent els grans pilars del repertori.

El naixement dels Pastorets dels Seràfics, el passat 2022. Foto: Seràfics.cat

La tradició de Pastorets no s’aturà en les dècades següents, sinó que es renovà mitjançant noves lectures i adaptacions. El 1973, el Grup l'Olla presentà Com cada any… o els Pastorets, un arranjament creatiu de Jordi Pons a partir de diversos textos, que aportava una mirada més contemporània al gènere sense trencar amb la tradició. Ja a finals dels anys vuitanta i inicis dels noranta, Juli Manuel Pou i Vilabella elaborà nous arranjaments dels Pastorets, tant per al Grup Artístic Carles Xena com per a grups de teatre escolar, fet que contribuí decisivament a la transmissió generacional del patrimoni teatral nadalenc i a la seva pervivència en nous formats i espais educatius. El 1998, Pou destacaria en un altre muntatge nadalenc, Cançó de Nadal, adaptació de l'obra de Charles Dickens.

Cent anys després

Quan aquest Nadal els Seràfics tornin a omplir-se de pastors, dimonis, àngels i cançons conegudes, el que s’hi representarà no serà només un episodi bíblic. Serà la culminació de cent anys de tradició teatral ininterrompuda, nascuda el 1925, però arrelada molt abans en la història cultural d’Arenys de Mar. Els Pastorets continuen sent, com sempre, teatre, comunitat i memòria viva. I aquest, potser, és el seu miracle més gran.