Una epidèmia de pesta al segle XVII
Lluny de les imatges apocalíptiques i de descontrol, durant el període de contagi de pesta, prevalia una ferma voluntat d'organització i de resistència per fer front a la malaltia. Del que en tenim major documentació és la gran pesta de 1650, compilada per Francesc Forn en el llibre “Déu Nostre Senyor vulla alsar la mà de aquest asot del contagi”.
Il·lustració: Patronat de Sant Roc.
Quan arribaven notícies de contagi en un indret determinat, automàticament es posava en funcionament tot un dispositiu de defensa i de prevenció de la malaltia que implicava a tothom. De la pesta es tenia molt clar el seu caràcter contagiós i que es podia transmetre pels aliments, les robes, i altres objectes, i pel contacte amb els encontrats, vius o morts.
Es prenien una colla de mesures que afectaven tot l'àmbit municipal. Es nomenava una Junta del morbo, un batlle del morbo i uns morbers. Aquests tenien plena autoritat durant el contagi i eren nomenats Consell Municipal. Manaven fer guardes de morbo a les entrades del capdamunt de la Riera i del camí ral venint de Caldes i de Canet, amb ordres rigoroses de no deixar entrar a ningú que no vingués avalat amb la patent de sanitat. Una guarda a la platja controlava les entrades per l’entrada principal de la vila: el mar.
Durant tot el temps d'epidèmia, una de les preocupacions dels morbers era poder aconseguir els serveis d'un metge o d'un cirurgià, que poguessin tractar la malaltia. També es contactava amb un adroguer que pogués facilitar les medecines necessàries. Els barbers s'ocupaven de l'altra feina que es considerava imprescindible per curar els malalts: les sagnies, que es feien amb sangoneres i precipitaven la mort dels malalts. Per prevenir el contagi s'aplicava un altre remei considerat absolutament necessari: les purificacions amb perfums.
La morberia era un conjunt de barraques de fusta construïdes ràpidament i manera provisional per atendre els malalts de pesta. L'hospital, situat on ara hi ha el Museu de Puntes, seguia atenent els malalts pobres mentre que els malalts de pesta eren portats a la morberia, al capdavall del carrer Ample. Prop de la morberia s'habilitava el cementiri on se soterraven els morts del contagi. L'organització de la morberia anava a càrrec dels caputxins. També es feien quarantenes en barraques individuals.
Com ara, és difícil saber quin va ser l'impacte real de l'epidèmia del segle XVII. Els anys d'epidèmia foren de profunds trastorns en totes les administracions, inclosa la parroquial, que registrava els baptismes i les defuncions. Durant l'epidèmia, ni els morts de la morberia ni els albats no foren anotats.
La malaltia suposà un nou i gravíssim problema que se sobreposava als ja existents provocats per la fam i la guerra. L'economia municipal se'n ressentí fortament a causa de l'aturada del comerç i la baixada d'ingressos pels drets de mercaderies o els arrendaments de taverna, neu, gavella, fleca, etc. La gran pesta acabà el 1654. L'any abans, el poble d'Arenys féu un vot de vila a Sant Francesc de Paula, a qui avui trobem al retaule major.
