Testament sacramental: un dret arenyenc
Avui una curiositat de dret: La compilació de dret civil de Catalunya va servir per agrupar en un codi concret aquella legislació que teníem esparsa en jurisprudència (no hi havia articles, sinó que unes sentències ja donaven orientació a les posteriors), que era el nostre dret natural.
Dins d’aquesta compilació, el text refós de la qual es va aprovar per Decret legislatiu 1/1984, de 19 de juliol i en el seu Llibre segon De les successions, en els articles 103 i 104 deia:
Article 103. Podran atorgar testament sacramental les persones que gaudeixin del veïnatge local de Barcelona mentre es trobin fora de la referida ciutat, de viatge, sempre que, en previsió de morir en una tal circumstància i amb l’intent de testar, manifestin llur darrera voluntat, de paraula o per escrit, davant dos testimonis idonis i pregats, que coneguin el testador i n’apreciïn la capacitat. Aquest testament requerirà que el testador mori durant l’indicat viatge... I que els testimonis, adverin el testament davant l’altar de la Santa Creu, abans Sant Fèlix, de l’església dels Sants Just i Pastor de Barcelona.
I continua dient: Podran també atorgar testament sacramental, en circumstàncies anàlogues, les persones amb veïnatge local a l’antiga diòcesi de Girona, adverant-lo els testimonis davant l’altar de l’església d’aquesta ciutat en què consuetudinàriament se celebrin aquests actes. (Cal dir clar, que els arenyencs pertanyíem (pertanyem) a l’antiga diòcesi de Girona i, per tant, també en podíem fer ús). I els testimonis havien d’adverar el que havien escoltat del moribund, i si el Jutge veia que tots declaraven el mateix, es procedia a atorgar testament escrit (Sacramental).
Veieu, però, que també les persones amb veïnatge de l’antiga diòcesi de Girona, ho podíem fer. Nosaltres, érem i encara som, de L’Antiga Diòcesi de Girona. Veieu que la llei no deia a quin altar s’havia de fer a Girona, però la prestigiosa jurista Encarna Roca va escatir que era l’altar de la Puríssima Concepció de Sant Martí Sacosta, antic seminari de Girona.
Església de Sant Martí Sacosta, de Girona.
O sigui: Els d’Arenys (veïns de l’antiga diòcesi de Girona) podíem atorgar aquest testament. Fixeu-vos quin dret tan bonic teníem. Però és clar, amb la modernitat, quan es va aprovar el Codi de Successions per Llei 40/1991, de 30 de desembre. En la seva disposició transitòria Setena, va instituir que: No es pot instruir cap expedient per elevar a escriptura pública un testament sacramental passat un any des de l’entrada en vigor d’aquest Codi.
I després de saber això una tarda de dissabte, amb els nostres fills vàrem fer cap a l’altar de Sant Fèlix o de la Santa Creu a l’Església de Sant Just i Pastor de Barcelona vàrem reviure aquesta antigalla que, no servint per a res, serveix per veure que els catalans pensàvem en tot. Bé, en quasi tot! Un goig poder endinsar-nos en el nostre món més proper, per desgràcia avui ja obsolet, però vigent en la tradició.
