El pare Hilari

“Artista que passes pel món cercant l’Imperi d’un moment feliç i la emoció que evoquen les idees triomfant en el cor, en el seny, en el sentiment; quan vegis que el tren amaina, amaina mansuetament com per a no espantar a un poble que viu d’encisos, recorda que aqueix poble és Arenys de Mar. 

Jovent que posseïdor de la persona amada bo i nomenant-la per primera vegada romànticament esposa, l’acompanyes per un radi immens a fi de que s’adoni que res hi ha com la casa d’una primavera eterna per l’amor, trobaràs en el teu camí un poble que us sortirà a rebre amb el goig dels adolescents i amb la franca alegria del seu somriure se us farà seus: aqueix poble és Arenys de Mar. 

Pelegrí que t’abandones a la misèria, a l’esma d’unes hores que comptes lentament esguardant l’infinit de les carreteres del món, quan vegis que la gent et compadeix més, obrint-te les portes de bat a bat, quan et fan almoina en totes elles, quan a la nit cercant recer sents que un pont te crida: aqueix pont, és el vell pont d’ Arenys de Mar. 

Quan en un lloc de la terra la gent s’hi estima perquè sembla que es vegin l’esperit flotant en els llavis i esguarden des del cor, es plauen de tenir-vos aprop, aprop seu i es dolen de perdre-us dient d’ells que us han ensenyat d’estimar que ve a ser lo més difícil, en les lleures i aqueix recordar intensiu us fa patir d’enyorança, penseu que heu viscut uns dies a Arenys de Mar. 

Hi vénen els malalts, els més malalts de la vida, els més morts de fred i a l’entrar a un poble que ja l’oreig els hi promet vida; el que no havien fet mai per por, per una encongidora basarda de no poder acabar el camí i van per els carrers cercant el lloc, la casa, la paret, l’espitllera a deixar caure un plec escrit amb una cal·ligrafia d’escola que diu: Estic més bona- penseu que és procedent de Arenys de Mar. 

Quan en cada balcó hi frissa una palma remoguda per el vent i encerteu en reconèixer ser la del dia del Ram, on tot arreu i per tot arreu la porten, fixeu-se bé que cap us crida tant l’atenció com la que us deté el pas vostre en els carrers d’Arenys de Mar. 

El vent suau, l’oratjol juganer que posa en revolta els cabells de les col·legiales polides que pugen totes a bona hora cap al col·legi; els de les senyoretes gentils pregades per tothom a fer tertúlies; que remou els fulls de paper de les tarimes, de les taules de treball; el llebeig suau que se us emmena fins les idees, al distreure-us aqueix ventijol, aqueix aire ple de esperit, aqueixa brisa tenuíssima que a voltes us fa llevar els ulls per a veure si realment son els palmons i els llorers els que canten ran dels balcons: això, només passa a Arenys de Mar. 

Quan oïu una cançó cantada, no taral·lejada, ni barbotejada, sinó cantada bé, quan per ella, per a oir-la més bé, apaivagueu la remor dels passos, amaineu la cursa i marxeu poc a poc escoltant, atenent, fins que coneixeu que us han descobert al callar la cançó; us dol a vosaltres, convenceu-vos que això només passa a Arenys de Mar. 

En fi, quan trobeu un lloc on dieu: Aquí, que n'hi estic de bé!. D’aquí, no me'n mouria. Aqueix lloc; aqueix aquí, és Arenys de Mar. Arenys de Mar és transparent per una mena de virtut hereditària, per una virtut que en aparença sembla que no suposa lluita, quan realment hom viu per saber-la mantenir i fer-la perseverant: Arenys de Mar, sent una mena de refractarisme contra tot lo que sia malintencionat. El salubèrrim optimisme és el més gran pecat d’ Arenys de Mar, tot ha de romandre igual, sempre de la mateixa manera tot i no ser admesa una innovació, per això, els Ajuntaments treballen algunes vegades amb desavantatges. Tots els individus que el formen són fills de la vila i al veure’s amb la confiança del poble, amb un zel fervorosíssim, van a resoldre tots els conflictes, a deixar en pràctica els ideals que aixequen una polseguera refractaria a tota innovació, per conseqüència, ve un cataclisme, un disgust, i tot perquè han acordat canviar una pedra de les aceres I… ca…! no…! Aquella pedra posseeix una mena de consagració de passos, del temps. Ai! de l’alcalde que la toqui, allà hi deixarà els dits i una mica més de la vara d’autoritat. No! Aquella pedra? mai…! Que en tractin? bé.. però, tocar-la? treure-la? No! Mai! per això totes les aceres, fora de les més noves, son estretes, gastades o esvorancades. Altrament estan a un pas de perdre l’alcaldia. 

I per acabar, una cosa certa us vull explicar. Una vesprada que explicava aquestes contalles, l’alcalde/alcaldessa que no recordo (havia fet una obra important a totes les voreres) va arribar a la contrada i en veure’l venir vaig pensar, “Mala negada, ja ha acabat de mantenir la vara d’alcalde a les properes eleccions, ni de lluny el van votar. 

Agraeixo l’autorització de publicar aquesta història a Maria Jesús Puig Bisbal, neboda del Pare Hilari i del dibuix que m’ha facilitat l’autor del dibuix en Joan Manel Salichs.