Mandat opus - “por uebos”
Avui, què us sembla si us explico una expressió de castellà antic? Veureu que el castellà, ben entès i ben parlat, fa goig i també ens pot illustrar per saber com es desenvolupen els nostres veïns, encara que, com veureu, alguns obliden passatges de la seva llengua.
Us fa que veiem una expressió força estesa i malsonant i que quasi ningú li dóna el sentit que té. Però, per endavant, una explicació personal:
Fent d’advocat, un dia, abans de començar un judici, em ve de gust dir-li a un jutge (un xic fatxenda i cregut,) i que era qui en sabia més de tots (?)
- Senyor jutge, avui haurà de dictar una sentència “por uebos”.
I ell que em fa:
- Mire, vd. Sr letrado, porque le tengo en aprecio, porque si no, ahora mismo le amonestaba por escrito!
- I quin és el motiu de la meva falta i/o del meu desvergonyiment?, que pregunto jo.
- Hombre! Por hablar de forma tan soez en la sala de vistas, aunque sea antes de un juicio.
- Home, miri, -responc amb to suau i assenyat- que a mi em sembla que parlo en un castellà prou curós, assenyat, volgudament pulcre i a l’ensems, molt jurídic!
- No me joda, eh! Respon ell des de la seva elevada categoria!
I com que un servidor anava preparat, li poso al damunt de la taula, un petit full en el què havia imprès una petita part del “diccionario de la Real Acadèmia Española”.
Ell que es mira els papers i veient l’expressió “uebos” fa, displicent:
- Bueno, pero que sea la última vez!
I als papers de la Real Academia Española que li vaig lliurar, hi havia l’entrada: Uebos (o Huebos) (Del lat. Opus, necesidad).
1. m. ant. Necesidad, cosa necesaria. Uebos me es. Uebos nos es. Uebos de lidiar. “Y la famosa expresión “Manda Uebos” proviene del latín “mandat opus” (manda la necesidad o la necesidad obliga) que se usaba en el ámbito judicial para indicar que unas pruebas o argumentos eran tan contundentes que obligaban a ver los hechos de una determinada forma y actuar en consecuencia.”
Un consell: Si voleu fer el fatxenda i dir a algú de parla castellana: “Manda uebos” assegureu-vos de portar el diccionari de la Real Academia Española a la butxaca. No fóra cas que us etzibessin: —Mira que son mal educados estos catalanes!… Mai se sap!
