Com vaig fer l’Everest Trail Race
L’Everest Trail Race és una cursa de 6 etapes i 170 km amb 26.000 metres de desnivell acumulat. Va tenir lloc del passat 6 al 18 de novembre a l’Himàlaia del Nepal, a la zona de Solukhumbu, i en la que vaig tenir el privilegi de poder participar en aquesta 10a edició organitzada com sempre de forma immillorable.
35 corredors d’arreu del món ens trobem a Katmandú per aclimatar-nos, preparar amb l’organització tot el material, els controls mèdics i el brífing de la carrera amb l’entrega del roadbook, la previsió de la méteo, etc. Un cúmul de sensacions ens envaïen: nervis, dubtes de si podríem acabar aquell repte, la por a com ens trobaríem corrent en alçada, si estàvem realment preparats per allò, les nits de fred al campament. Era l’hora de la veritat. Un bus, durant 9 hores per una carretera que ni en el pitjor dels somnis, ens portaria a Dhap, inici de la cursa a 3.000 metres d’altitud.
La primera nit per causa de l’altitud fa que gairebé no dormi, la pressió atmosfèrica a aquesta alçada fa que es noti la falta d’oxigen, ens falta aclimatació, les pulsacions es disparen i cada dos per tres cal una respiració profunda per captar més oxigen. L’endemà al matí a les 6 quan ens desperten veig que aquella cursa serà més difícil del que havia imaginat, el repte és majúscul. La resta de nits no són millors, el fred és gaire-bé insuportable i continuem dormint no més de dues hores interrompudes. Sortir de la tenda per començar l’etapa quan encara no ha sortit el sol i posar-se la roba de córrer suada i humida del dia anterior és un moment desagradable.
Les etapes passen, les sensacions són com una muntanya russa, bones, dolentes, pèssimes, extraordinàries, i tot això amb un paisatge on l’escenari és l’Everest, el Lohtse, Nuptse, Ama Dablam… muntanyes que només havia vist a documentals i llibres. Al llarg dels dies passem per cims com el Pikey Peak de 4.100 metres d’altitud, pobles com Namche Bazar, Tiamboché i final de cursa a Lukla.
La duresa de les etapes ve determinada no tant pels quilòmetres i desnivell sinó per altres factors, el fred a la nit, l’alçada, la fatiga acumulada i el pes de la motxilla, ja que essent una cursa d’autosuficiència cal portar-ho tot sempre a sobre, el sac de dormir, l’aigua, manta tèrmica, brúixola, tèrmiques, anorac de plomes, mitjons, farmaciola mèdica, gorro, guants, pals, pantalons i jaqueta impermeable, etc. Això vol dir penjar de l’esquena uns 8 o 9 quilos. Una de les experiències més enriquidores ha estat compartir tot això amb els companys de cursa, tots ells de nacionalitats diferents amb un objectiu comú, gaudir al màxim la muntanya. En acabar cada etapa ens anàvem trobant a la tenda-menjador, allà sopàvem, compartíem les vivències, com ens havia anat el dia i oferíem i rebíem ajuda, fos en forma de consells o simplement una pastilla pel mal de cap o una venda per un turmell.
Un exemple d’això va ser a l’última etapa, tots els que no ens hi jugàvem res a la classificació final vam fer tota l’etapa junts i entrant a meta emocionats, abraçats i tristos per saber que l’aventura tan patida i fruïda arribava al seu final.
Tot això me n'emporto del Nepal, una experiència en forma d’amics d’arreu del món, imatges de les muntanyes més impressionants i conèixer una mica més la cultura i societat del Nepal que va ser colpejada pel terrible terratrèmol del 25 d’abril del 2015, afectant Katmandú i una allau que va arrasar des del Pumori al camp base de l’Everest entre altres. Molt recomanable el documental “replicas” per fer-se una idea del que va passar.
Ara toca pensar en el pròxim repte, que serà… Total temps invertit: 35 hores 38 min. 9è classificat. Per veure més fotografies a Instagram: @tonipratsoler.
