Quin visclabat!

Quan vaig arribar a Sant Celoni, ja fa més de trenta anys, a col·laborar amb l’Ajuntament, vaig conèixer, i després vaig estimar molt, el que fou el secretari i amb el que vàrem esdevenir molt i molt amics, el plorat i enyorat Ramon Vila Roca.

L'abat dels bojos de Granollers. Foto: Ajuntament de Granollers. 

Entre feinada i feinada, teníem temps d’explicar-nos algunes facècies. Jo li explicava les d’Arenys i ell les de Sant Celoni i rodalia. Un dia, explicant-me una forta embolicada que havia tingut un Ajuntament del voltant amb alguns veïns, em descrivia gràficament el desori que s’havia organitzat a la sala de plens de l’Ajuntament i em conclou:

— Es va organitzar un visclabat que Déu n’hi do!!

A mi em va quedar la paraula. Paraula que vaig entendre com a sinònim de molt d’enrenou, però no li vaig preguntar exactament què volia dir. Després, passats uns anys, llegint l’Amades i el seu Folklore a Catalunya, he conegut el seu significat. Com sempre, molt il·lustrador de com la nostra parla es va nodrint d’antigalles, però que la fan més propera. Les esposalles de molts pobles de Catalunya havien de ser comanades per l’Abat dels Boigs. Una figura imprescindible a la gatzara dels casoris.

Era l'home de la parella del darrer casament de l'any. Aquest tenia, per tot l’any vinent, el càrrec d’Abat dels Boigs. La seva feina no era altra que embolicar el casament de tots els nuvis del pròxim any. Si podia, els posava tots els entre-bancs per poder-se casar, els ho impedia amb les més grolleres accions. Tot, però adreçat a fer més facecioses les noces. I podeu comptar, tot el dia de gatzara i de broma, i a cada casa els donaven el xarel·lo corres-ponent. I quan arribaven a final de l’àpat de noces, ja no tocaven ni quarts ni hores, ja ni s’aguantaven drets, el vinet ja havia fet el seu fet. I és clar, del nítid:  

— Visca l’Abat!!

Es passava a una llengua que s’entortolligava i s’acabava amb un: 

— Visclabat!!! 

I així, el nom ha quedat com a sinònim de desori, de gatzara, de forrolla, de batzàrria, de desgavell. En definitiva, de bona festa passada pel bon vi i bon xarel·lo.