El català de l’aula a la toga

Un exordi. Si m’ho permeten i no escarritxem gaire, començaré amb una “piquiponada”. El català no existeix. Ep!, que ningú s’espanti! No existeix si el veiem només com una eina. El català i totes les llengües no són eines, són part del nostre ésser personal i comunitari. No existeix el nostre nas, si no va amb el nostre cos i talment com el català. El català no és la nostra eina som nosaltres mateixos.

Explicaré una petita anècdota de Josep Pla. Ell deia: els italians “s’amoglieran” (busquen dona) els francesos “se marier” (troben marit) i nosaltres els catalans “ens casem” cerquem casa, pragmàtics. No ens estem de galindaines. Les paraules dels nostres avantpassats. Paraules boniques tornajornals, “jorn de vila, lliga manega, etc.”, configuren la manera d’afrontar la vida (personal i col·lectiva). Tornajornals podríem dir que és una figura jurídica. A la verema una sola propietat no podia veremar, portar el raïm a cup, i tenir el vi llest en un dia. Tots havíem d’ajudar els veïns i tots els veïns ens ajudaven i talment el mateix “el jorn de vila” quan no hi havia impostos, tothom aportava un jornal per ajudar a la comunitat.

Amb les paraules ja ens entenem quina funció els fem fer: Alguns en diuen “hablar”, parlar, però té una concepció unívoca és només d’anada a l’interlocutor. En català no només parlem (que també) bàsicament enraonem, la base és el fet de raonar. I amb els hereus, pubilles, cabalers i fadristerns hem confegit tot un món que sembla que no hi hagi estat, però ens ha salvat el país (els hereus) a la masia (els cabalers i fadristerns amb una legítima curta, han muntat les empreses i els comerços. Sabadell en seria el paradigma). La pubilla al mas.(algú, algun dia ha de fer un homenatge a la dona catalana.)

I ensems, amb la masia, hem conegut l’orgull de pertinença. No hem trinxat la terra amb testaments igualitaris que malmeten les bases econòmiques. Tenim una arrel important a les paraules. Ah i els hereus, les pubilles, els cabalers i fadristerns es van crear perquè pagesos i notaris (també advocats) van anar trobant un espai per salvar l’economia del país i fer-la créixer, i agombolar riques per a ser repartida.

El català és un cos és en què ens hem de moure. És un tot, és part de la nostra base social. I els advocats hi tenim molt a dir: Crec que bàsicament cal tenir present que potser cada vegada hi ha més advocats que fan d’advocats. Quan, cada vegada n’hi hauria d’haver més que siguin advocats.