Octubre infinit

Mil un, mil dos-llum verda. Mil un, mil dos, mil tres, mil quatre, mil cinc-llum verda. Aquesta és la seqüència de paraules a pronunciar per mesurar la freqüència de la llum que emet el far de la Picòrdia. Mentre enfilo l’espigó, se’m presenta un pensament: quantes passes hem encaixat en les nostres caminades? Potser hem coincidit amb les de la Rosa mentre entrenava per fer el Matagalls-Montserrat, o amb les d’en Xavi mentre creava l’Olímpica i Primavera o potser amb les de la Rosa mentre carregava una caixa de cols per dur al mercat. El fet? Coincidim a temps diferents, però solem fer els mateixos recorreguts que sumats i diferenciats, a escala que l’ull humà pogués percebre, ens faria una cartografia dels costums, dels oficis, de la càrrega que sostenim al pas del temps. La societat com a formigues que deixen empremta que s’esborra amb el moviment, però que si volem imaginar-ho, deixa una traça minimíssima. Una altra cosa serien passes a la mar, això ja són figues d’un altre paner.