Com corre la vida! Aquest any he arribat a una revisió sobre què deixes enrere, què et persegueix i has de conviure-hi o què et proposes a curt i mitjà termini. La societat líquida o de fum ja fa temps que es va instal·lar i va mutant de manera cada cop més perversa. Per sort o per voluntat gaudeixo de les passejades al costat de la família, d’amics i apreciats coneguts. A “Un dia”, una obra de la Rodoreda que vam llegir amb els tertulians de teatre se’m va quedar la frase d’un noi que es queixava que al poble veia sempre les mateixes cares i volia viatjar pel món, a descobrir. I mentre el sentia em venien al cap tantes cares d’arenyencs que ens saludem o que ens veiem o que ens sabem, que em deia: no, no vull perdre-m’ho. Com deia Txarango: “he guardat els tresors en mil cançons, l’escalfor dels veïns i els que han fet de mi qui sóc”. Canvien els paisatges, les persones, i desapareixem, però mentre estem vius que la mirada sigui un refugi bondadós. Bones festes!
