La paraula “lligamanega”

De quan érem més petits i anàvem de casament, a pagès. De tant en tant, ens venen passatges quasi ignots i desconeguts que ens allunyen de les presses actuals. Cap amunt, cap avall, cap endavant i quasi sempre endarrere. No sabem viure en plenitud en família. Sí, oh i tant que en sabem, però ho fem a ritmes, de vegades endimoniats. Sempre assedegats per anar a l’encalç del temps. I el temps s’escapoleix, fem el que hem de fer de pressa. Les converses surten, quasi sempre, esperitades. I mireu, m’he recordat aquests dies que tinc un gavadal de contes penjats a la xarxa. Tots els contes he procurat explicar-los a Ràdio Arenys, tant per mainada, com per a gent gran.

Us explico una anècdota que em va fer veure la importància dels contes. Sempre he procurat fer servir un llenguatge, el que ens van ensenyar les nostres àvies. Però l’anem perdent ara un pam, ara una passa. I un dia, vaig retrobar una paraula que la meva àvia deia quan veia que es muntava una batzarria, una gatzara, un mal negoci o un bon negoci, o potser només una baralla de cana-lla. 

Es posava les mans al cap i indefectiblement deia, amb una veu afectada, quasi teatral:

— Ai! Mare de Déu, quina lligamanega.

Vaig retrobar aquesta paraula a l’Amades, i a la primera oportunitat que vaig tenir, vaig explicar un conte a Ràdio Arenys i vaig encabir-hi la paraula. Crec que hi anava bé.

Van passar dies, potser setmanes, quan un dia, baixant per la Riera, vaig veure que pujava una senyora ja d’una edat avançada, potser 80, o pot-ser 90. Anava plorant.

Els que fem d’advocats sempre, per un all o per un carall, podem fer alguna facècia (sense voler) a algú, sigui client o contrari. En arribar a la meva alçada que fa:

— Vostè és en Ramon Verdaguer?

Mala negada. Ja em vaig veure perdut . Li dic que sí. I ella fa:

— Que li puc fer un petó i dir-li dues paraules? Oh i Tant! I m’explica que, per ràdio va sentir el conte de la lligamanega, i sobretot la paraula.

Em diu que la seva àvia es va morir quan ella tenia 4 anys. Feia tant de temps. I em comenta que mai més havia sentit aquesta paraula. 

— Em va fer un petó. I jo, content, content.

Llavors vaig veure que, explicant contes, no només podíem fer passar una bona estona, sinó que reviscolàvem part de les nostres vides.

— I això només amb les paraules.