Magda López: “S’ha d’anar amb compte, veig gent una mica arriscada”

Magda López és la presidenta de l’Esplai de la Gent Gran d’Arenys de Mar, una entitat que, com tantes altres, resta tancada fins que millori la situació del coronavirus. Aquest col·lectiu, un dels més castigats per la pandèmia, serà dels últims que pugui tornar a la vida “normalitzada” d’abans. 

Com està portant la gent gran el confinament? 

Jo també sóc una persona gran: tinc 79 anys. Penso que ho portem igual que una persona jove, nen o adolescent. Depèn de les circumstàncies en què cadascú es trobi. Sé que hi ha gent gran que ha patit, està patint i que seguirà patint, perquè viu sola. També és veritat que aquí a Arenys, pel que em diuen, la gent gran està tenint molta ajuda. 

Quines són les pors més grans? 

Jo, personalment, la por a contagiar-me no la sento. Ara, és una malaltia que desconeixes; no saps en quin moment et pot arribar. És l’única por que pots tenir: que el virus no és un enemic que et ve de cara, sinó de sobtat. Entenc que faci por. La persona gran és més dèbil i se sent indefensa, perquè a més tots tenim una cosa o una altra, malalties cròniques... I el virus ens castiga més. Però de fet, aquests dies he vist sortir a molta gent gran, més gran que jo, a comprar sense mascaretes. Aquesta gent... de por no en deuen tenir! 

Doncs les recomanacions són molt clares... 

Ja sé que és una imprudència, però ha passat i passa. Ara ens han donat una mica de permís, però quan no el teníem, la gent també sortia, i la majoria era gent gran. 

Ara l’Esplai està tancat. La vostra entitat potser serà de les últimes en tornar a obrir. 

Sí, cap al 10 de març vaig parlar amb l’alcaldessa i li vaig preguntar: “què hem de fer?”, i ella em va dir que esperés. I el dia 12 de març al matí ja em va dir: “tanqueu”. Nosaltres trigarem a obrir, perquè allà tot és gent gran. I les classes, per exemple, són de 15 persones, però totes juntes, no es pot guardar la distància de seguretat perquè no hi cabrien. Amb sort, potser al setembre podrem obrir. Això amb sort. Fins i tot es podria endarrerir tot fins al mes de gener, o sigui, que per a nosaltres la cosa va per a llarg. 

Com porteu que no us pugui visitar la família? 

Això és el més empipador. Fem videoconferències, els veig i xerrem. Alguna vegada algun fill ha vingut a portar-me alguna cosa; l’ha deixat a baix i hem xerrat una mica, jo des del balcó. És molt trist. Ara tinc una néta que està a punt de tenir una filla (la meva segona besnéta), que quan vagi a l’hospital, tampoc hi podrem anar. 

I no només els naixements, que tampoc es pot anar a enterraments. 

Això és una altra, ho trobo molt fort. Només deixen a cinc o sis persones, i aquests dies endarrere, menys. De vegades no els podien ni veure... 

Ho troba exagerat? 

Jo, sí. Bé, si hi ha confinament, hi ha confinament, però interiorment és una cosa molt trista, no poder veure una persona que estimes i no poder-la acomiadar. 

Amb els casos tan tràgics que hi ha hagut a les residències, creu que la gent gran se sent prou protegida? 

El cas de les residències ha estat molt fort. Les persones que estaven bé devien estar esporuguides i passant-ho molt malament. Igual que la gent que estava allà per cuidar-los. He llegit una entrevista a la directora tècnica de la residència Nostra Senyora del Remei d’Arenys de Munt, Soraya Real, i m’ha agafat tristesa. 

Què en pensa? 

Penses: Caram, si tu estiguessis allà, ho estaries passant molt malament, des del primer malalt fins a qui està bé i veu el que està passant amb els altres; les infermeres o cuidadores, la mateixa directora... Que demanaven coses i no se les donaven. Tot això és molt fort! Que no tinguin coses per cures; que demanin una ambulància i no els hi vingui... Per a mi és impensable. 

I per què creu que ha passat? 

Ara es veu que la cosa va més bé, però jo parlo de quan estàvem al punt més alt, quan no hi havia mascaretes, no hi havia bates, no hi havia de res. No donaven l’abast. Tot això és molt preocupant. Que a un país on comprem armes per a no sé quina guerra, resulta que no hi hagi diners per a això (ni hi ha hagut mai), diners perquè a cada hospital i residència tinguin una quantitat de material... Però ja sabem com funciona tot això... Què és primer? Tenir un avió o tenir coses a un hospital perquè no falti de res? A mi que m’ho expliquin. 

Fins i tot hi ha hagut denúncies a residències. 

Sí... Aquí no puc opinar perquè no m’hi trobo a dintre; no tinc cap persona a una residència, tot i que conec persones del poble, que havien estat socis de l’Esplai, que han mort a residències. Comprenc que es facin aquestes denúncies. 

A l’altra cara de la moneda tenim infermeres que es confinen a residències d’avis. Què li ha semblat? 

Jo totes aquestes infermeres voluntàries, metges, tots plegats... Jo els admiro, els respecto i tenen tot el meu suport, perquè estan passant moments durs. I ells tenen també les seves famílies. Ara estic sentint l’aplaudiment de les 20.00... S’ho mereixen! 

Alguna recomanació per a la gent gran? 

Que la gent no s’arrisqui, perquè veig que la gent és una mica arriscada. Que vagin amb compte, perquè el virus hi és.