La crisi de l’aigua: dioxans i dioxolans
Més que parlar de la crisi, hauríem de parlar en plural: de les crisis. Aquesta va ser una fita fruit d'una lluita sostinguda en el temps, difícil i amb diferents rebrots. El subministrament de l'aigua potable, en ser un servei bàsic i essencial per la població, segurament va ser el cavall de batalla més dur que els primers ajuntaments democràtics van haver d'afrontar. A l'Alt Maresme, el tema es va allargar durant quasi tres dècades: des de finals dels anys 70 fins als primers anys del nou mil·lenni. Amb l'agreujant que els dos Arenys, situats al final de la connexió amb el subministrament de la Tordera, sempre patien més, tant per la quantitat com per la qualitat de l'aigua.
A principis dels 80, davant la urgència, una primera solució provisional va ser la creació de la Mancomunitat d'Usuaris de la Tordera. Va ser un primer pas, a l'espera d'actuacions més definitives. Un punt d'inflexió va ser la creació, l'any 1988, del Consell Comarcal del Maresme, un ens que fins al 1994 no es va fer càrrec de la xarxa en alta dels pobles des d'Arenys fins a Palafolls. Com és conegut, la gravetat del problema era la sobreexplotació dels aqüífers del riu i de l'augment de la salinització. Amb el hàndicap afegit, llavors, de l'insuficient gàlib de les canonades, la majoria en pèssim estat, ja que algunes tenien més de 25 anys d'antiguitat. Els talls per avaries del servei eren constants.
La font dels Cinc Cantons era de les poques que rajava.
A finals dels anys 70, una de les primeres manifestacions de la Transició a Arenys va ser una gran cassolada per la Riera, protestant per les grans deficiències en el servei. La va convocar l'Associació de Veïns Amics d'Arenys de Mar, que aleshores tenia un gran pes, fins i tot polític. La gestió de l'aigua, la xarxa en baixa era encara municipal. El 2002, va ser externalitzada a Sorea.
Un dels episodis de més patiment i recordats va ser a l'estiu de 1994, concretament el juliol, amb tres llargs talls d'aigua què en total van durar una dotzena de dies. La fotografia que acompanyem és del 14 de juliol, a la plaça del Tossol. La font pública que hi ha, just davant on poc abans s'havia plantat l'olivera, era una de les poques que rajava una mica. De tal manera, com es pot veure, els adolescents hi eren adreçats per proveir-se d'aigua amb galledes i garrafes per a les seves llars.
Tanmateix, al problema de la quantitat poc després s'hi va afegir el de la qualitat. L'alarma va saltar, quan el febrer del 1995, el grup parlamentari d'ICV va presentar un informe de l'Institut Nacional de Toxicologia del Ministeri de Justícia i Interior on es denunciaven compostos químics trobats a l'aigua del riu Tordera sospitosos de ser cancerígens El cas es va conèixer com la crisi dels dioxans i dioxolans, en referència a dos productes químics tòxics que s'hi havia detectat, fruit d'abocaments d'una empresa de Sant Celoni. La Generalitat va intentar apaivagar l'escàndol fent un paper mediador, per un costat acusant Iniciativa d'alarmar a la població alhora que va obligar aturar els abocaments illegals que l'empresa feia al riu. Aquesta crisi va accelerar la construcció de la planta potabilitzadora de Palafolls. Aquesta vindria per garantir-ne la quantitat, però no la qualitat, deixant lloc per una nova crisi en tombar el mil·lenni.
