Ai! Mare de Déu quina lligamanega

Aquests dies, confinats, assumint l’ensulsiada que ens ha caigut al damunt, crec que ens fa sortir passatges quasi ignots i desconeguts de la nostra vida… Sempre anem a tot gas. Cap amunt, cap avall, cap endavant i quasi sempre enrera. I sovint no sabem viure en plenitud en família. Sí!, oh i tant! que en sabem, però ho fem a ritmes, de vegades endimoniats. 

Sempre assedegats per anar a l’encalç del temps. I el temps s’escapoleix i nosaltres fem el que hem de fer de pressa. Les converses surten, quasi sempre esperitades. 

I mireu, m’he recordat aquests dies, que tinc un gavadal de contes penjats a la xarxa. Tots els contes he procurat explicar-los a Ràdio Arenys, tant per mainada com per a gent gran. 

Us explico una anècdota que em va fer veure la importància dels contes. Sempre he procurat emprar un llenguatge senzill, però d’aquell que hem escoltat i llegit, ni que sigui amb paraules poc conegudes. 

El que ens van ensenyar els nostres avis i àvies, però l’anem perdent ara un pam, ara una passa, ara un peu, o un pas, qui sap si una vara, o una cana, potser un jornal o vessana, quarteres o quartans. 

I un dia, vaig retrobar una paraula que la meva àvia deia quan veia que es muntava una batzarria, una gatzara, un mal negoci, o potser només una baralla de canalla. Es posava les mans al cap i indefectiblement deia, amb una veu afectada, quasi teatral: 

-Ai! Mare de Déu, quina lligamanega. (Una altra manera de dir quin embolic). 

Vaig retrobar aquesta paraula a l’Amades i a la primera oportunitat que vaig tenir, vaig explicar un conte a Ràdio Arenys i vaig encabir-hi la paraula. Crec que hi anava bé. 

Van passar dies, potser setmanes, quan un dia, baixant per la Riera, vaig veure que pujava una senyora ja d’una edat avançada, potser uns 80 anys i em va semblar que plorava. 

El que ens passa als advocats, sempre per un all o per un carall, podem fer un desficaci sense mala intenció a algú, sigui client o contrari. En arribar la senyora a la meva alçada que fa: 

-Vostè és en Ramon Verdaguer? 

Mala negada. Ja em vaig veure perdut. Li dic que sí. I ella fa: 

-Que li puc fer un petó i dir-li dues paraules? 

Oh i tant! Que li faig joiós i veient que no anaven maldades. I m’explica que, per ràdio, va sentir el conte de la lligamanega i sobretot la paraula i la manera com la vaig dir. 

Em diu que la seva àvia es va morir quan ella tenia 4 anys. Feia temps ja. I em comenta que feia més de 80 anys i que mai més havia escoltat aquesta paraula. 

-Em va fer un petó. 

I jo, content, content com un gínjol. 

Llavors vaig veure que, explicant contes, no només podíem fer passar una bona estona, sinó que reviscolàvem part de les nostres vides i del nostre vocabulari, avui tan esmorteït. 

Apali! No pareu mai de recuperar paraules nostrades. Si badem un xic, se’ns ho menjaran tot. 

I ja m’enteneu.