La “traditio” romana a la visita papal

​La història de l'arquitecte qeu va donar les claus de la Sagrada Família al Papa Benet XVI
|

Una visita del Papa pot donar per molt. I a mi m’agraden les coses petites. Les grans paraules, els grans temes, el tracta la gent sàvia. Els altres hem de mirar els petits gestos de les coses, també, petites. Fou que el dia 7 de novembre de 2010 que el Sant Pare Benet XVI va venir a Barcelona a consagrar el temple de la Sagrada Família. Us mostro un petit (molt gran) gest: Hom es va fixar qui lliurava les claus del temple al Sant Pare? Fou l’arquitecte, que en aquell moment era l’argentoní Jordi Bonet i Armengol. 


Estrella

La nova estrella lluminosa que s’ha instal·lat a la Sagrada Família de Barcelona.


Idò, com ha de ser… de bursada, alguna llumenera podria pensar que el lliurament de les claus l’havia de fer una autoritat (eclesiàstica o civil). Doncs no, senyor! En les bones pràctiques jurídiques catalanes, que ens pervenen del dret romà, el lliurament de les claus és la “traditio” del bé, o sigui el lliurament simbòlic d’un bé. El representem en unes claus, però a les terres de Lleida, encara no fa massa, vaig viure un cas de la venda d’un terreny i els intervinents (venedor i comprador), després d’anar a cal notari, anaven al terreny en qüestió i el venedor recollia un terròs del terra i el dipositava a les mans del comprador: Venda perfeccionada. Bonica forma d’expressar el dret. 


I perquè a la Dedicació del Temple a la Sagrada Família les lliurà l’arquitecte i no el propietari de l’obra? Doncs perquè l’obra no estava acabada (ni encara ho està) i qui n’és el titular, mentrestant dura la construcció, qui n’és el responsable, és l’arquitecte. Si l’hagués lliurada un representant de la propietat, seria el símbol del lliurament en propietat, en lliurar-la l’arquitecte és el lliurament de la possessió. Quina imatge més bonica. 


Quan al mestre Dalí li construïen el teatre a Figueres, en fou l’arquitecte en Joaquim de Ros de Ramis (d’arrels arenyenques). Aquest arquitecte era home culte, educat i afable i en Dalí fill de notari. L’un (l’arquitecte), sabia que ell n’era el posseïdor del Museu en tant no estigués acabat, però a les visites d’obra, feia un pas enrere i deixava, per educació, passar primer a Mestre Dalí. I Dalí, fill de notari, sabia molt bé el Dret Català i responia: “No, no, de cap manera! Vós en sou el responsable fins a la finalització de l’obra”. Ja veieu, l’educació i el dret es donaven la mà, com s’han donat la mà a la Dedicació de la Sagrada Família. 


Això no obstant, hi va haver un altre detall, també d’una lliçó impactant. El Sant Pare, havent recollit de la mà de l’arquitecte la clau i amb ella la possessió del temple, va avançar uns passos i va lliurar la clau a un jovencell amb una certa discapacitat psíquica. L’oferia, potser, al més senzill que hi havia al temple. Quin goig poder veure com la primera figura del catolicisme lliurava la possessió del temple al més desvalgut i el qui pateix. 


Ja ho veieu, en tots els àmbits trobarem indicis de petits gestos que, en el fons, són grans lliçons.