El Calisay: de destil·leries a centre cultural (2a part)

A causa del deute acumulat, calculats en uns 200 milions de pessetes, l'edifici del Calisay, sense producció, tancat i amb clars símptomes de degradació, se'l va quedar La Caixa, entitat que suportava bona part del dèficit. 

Pel que havia representat el Calisay (licor i edifici) pel poble, per ser un edifici emblemàtic i protegit, i al centre d'Arenys, el primer mandat de Miquel Rubirola va prioritzar trobar-hi una digna sortida. Calia actuar ràpidament perquè es corria el perill que l'entitat el vengués. Per l'elevat preu, l'Ajuntament no el podia comprar i el govern va posar l'antic Forn del Vidre en joc com a peça d'intercanvi. Aquest immoble havia passat a ser municipal anys enrere. 

L'acord es va concretar el març de 1996, en forma de permuta dels edificis, i la subscripció d'una hipoteca de 50 milions de pessetes. La fórmula era d'interès per ambdues parts, ja que va permetre a l'Ajuntament la ubicació adient i definitiva de molts serveis i entitats que estaven disperses i a precari. Va ser un primer i necessari pla d'equipaments. I per la seva part, La Caixa va fer negoci amb la construcció d'un bloc de pisos, obrint una nova oficina a la planta baixa, a la part alta de la Riera, de la qual ara només en queda un caixer automàtic. 

Era el primer pas d'allò que anys després va esdevenir Centre Cultural Calisay. No obstant això, aquest naixement fou complicat, perquè bona part de l'oposició del consistori va qüestionar la permuta, sobretot per la pèrdua del Forn del Vidre. Tot i això, el malaguanyat equipament un calaix de sastre, on hi havia la Brigada de Serveis, la cavalcada de Reis, les majorettes, decorats de teatre... Aquestes crítiques es van reproduir pocs anys després, a l'hora de decidir quines entitats acolliria el Calisay, un cop restaurat i rehabilitat. 

L’edifici, obra de Cèsar Martinell, d'estil neogòtic civil i eclèctic, s'havia construït en diferents fases, amb variades superposicions i materials durant el segle XX. Un cop tancat, el seu deteriorament era molt ràpid i força preocupant. Sobretot, perjudicat per les humitats d'algunes teulades de les quals en derivaven altres patologies. Per aquesta i d'altres obres, com l'acabament de la Biblioteca, el govern es va assessorar per un equip d'experts de confiança del poble integrat per arquitectes, aparelladors, mestres d'obres... 

Un d'ells va ser l'arquitecte Massimo Cova, d’origen italià i arrelat a Arenys, al qui li van encarregar un estudi de les patologies de l'edifici. D'aquesta complexa anàlisi en va sortir, també, el magnífic llibre de fotografies "Llums i ombres d'Arenys", on a base de fotos en blanc i negre es pot veure com eren un cop buides les famoses destilleries. També es va comptar amb la col·laboració d'un arquitecte i un gestor cultural, d'experts de la Fundació La Caixa. A partir d'aquest estudi a Cova i el també arquitecte Jordi Gras, van fer un estudi de patologies i un pla d'usos per a dissenyar les diferents actuacions que calien fer per adequar els espais.