100 anys del camp de futbol d'Arenys de Mar
El Camp Municipal d'Esports Bernat Coll fa 100 anys aquest 2023. Les obres, del que aleshores s'anomenaria el “camp d'Esports” van començar a finals d'abril del 1923 seguint el projecte de l'arquitecte Salvador Puiggròs. Aquell projecte seria la culminació de l'assentament d'un club, la Unió Esportiva Arenys, que seria el principal club esportiu de l'Arenys dels anys 20 i 30 del segle passat. En aquest article en repassem el seu naixement, gràcies a les cròniques esportives de Joaquim Pons i Alguer, que després va recollir Joan Pons i Ribot a la revista “La Rierada”. Hem complementat aquest article amb algunes informacions de la revista “Arenys i Sa Comarca”.
Un nou esport
Tot i que la pràctica del futbol a Catalunya es va introduir al tombant del segle XX, a Arenys de Mar no hi ha constància de cap “team” —com en deien aleshores— més o menys organitzat fins a l'any 1911. El primer equip, el Futbol Club Arenyenc, es constituïa sota el patrocini de Joventut Seràfica, una entitat fundada pels frares caputxins tot just cinc anys abans, el 1906. El nou club era promogut per fra Adrià, caputxí, i Joan Lloret en seria el seu capità fins al 1917, quan es va dissoldre. Habilità el seu terreny de joc al bell mig de la Riera, just davant de la primera seu dels Seràfics, on ara hi ha el Centre Cultural Calisay. Com és de suposar, les condicions del terreny, un sorral en pendent, no farien fàcil el control de la pilota.
Seu dels Seràfics, on actualment hi ha el Calisay.
En aquella època hi hagué també altres equips amb els seus respectius camps, com La Salle, que jugà entre 1912 i 1914 en un terreny de joc molt petit al capdamunt del carrer de Sant Gabriel, que només permetia fer partits de futbol-7. Amb actuacions esporàdiques, existí l'equip del Patronat de la Immaculada (també vinculat als frares), que també jugava al bell mig de la Riera, uns dos-cents metres més amunt del camp del FC Arenyenc. L'equip del Patronat fou substituït pel Club Deportiu Montserrat, molt efímer. Dissolt el FC Arenyenc, el pare Ezequiel de Mataró fundà l'Atlètic de la Joventut Seràfica, que jugà de manera intermitent de 1917 a 1922.
La Unió Esportiva Arenys
El novembre de 1922 va fundar-se la Unió Esportiva Arenys, entitat que va saber atreure la joventut esportiva de la vila. Els impulsors d'aquell nou club eren Antoni Fajardo, president durant l'etapa organitzativa, Josep Benet i Font, primer president oficial, Joaquim Vall, Òscar Solé i Josep de Hita, tots ells vinculats a la Joventut Nacionalista d'Arenys de Mar. L'equipació, com l'escut de l'entitat, era de franges negres i grogues. Els primers passos del nou club eren vacil·lants, amb una etapa de clausura governativa per motius polítics, si bé després va arrelar profundament en bona part de la societat arenyenca.
L'equip de la UE Arenys, el dia de la reobertura del camp el 15 d'agost de 1930.
Per als fundadors de la UE Arenys, l'esport era una manera més de dur a terme els seus objectius polítics, resumits amb el lema de “catalanitzar Catalunya”. Així, en paral·lel en fundar el club, alguns dels seus integrants fundarien el grup “La Nostra Parla”, que tenia com a objectiu fer present el català en tots els àmbits de la vida pública. Amb el temps, la UE Arenys seria pionera també en introduir un altre esport nou: el bàsquet. Als anys trenta comptaria amb tres seccions: futbol, bàsquet i atletisme.
Un nou camp d'Esports
El primer partit més o menys oficial es va jugar el 13 de març de 1923 contra el Cortsenc. Tot i que abans hi ha constància d'algun partit jugat amb només mig camp. El camp de “L'Esportiva” —com era coneguda popularment la UE Arenys— se situà a la part baixa d'una vinya propietat de la família Quintana, al rial de Sa Clavella, on encara avui existeix. Sota la direcció tècnica de l'arquitecte Salvador Puiggròs, la darrera setmana d'abril del 1923 començaven els treballs per adequar el terreny de joc i retallar les grades al talús de la penya, que fins molts anys després no es recobririen d'obra.
La graderia, abans de posar-hi les banquetes.
El projecte de Puiggròs, qui acabades les obres seria investit president honorífic del club, també incorporaven vestidors d'obra. En un principi, l'àrbitre s'equipava a una caseta de vinya, situada damunt del terreny de joc, a la perpendicular de la línia de mig camp. Els jugadors ho feien en unes casetes de platja que s'havien traslladat en aquell lloc, procedents de l'antic Balneari Lloveras. Un mes després, a finals de maig d'aquell any, les obres agafarien una forta embranzida amb un nou encarregat d'obres, Bonaventura Bassó d'Arenys de Munt.
El camp de dalt, amb les banquetes però clausurat. Al terreny de joc, s'hi plantava patates.
Cal explicar que en aquella època era molt freqüent combinar els conceptes polítics amb les activitats socials, entre elles, les esportives. “L'Esportiva” aplegava l'ambient catalanista de la vila i aquesta fou la causa del tancament del seu camp per la dictadura del general Primo de Rivera, el 26 de febrer de 1924. Durant el temps en què el camp fou tancat, es va aprofitar per plantar-hi patates i el club celebrava els seus partits fora d'Arenys.
Tardes de glòria
Poc abans del tancament, “L'Esportiva” havia format un equip infantil que assolí un alt nivell, que en un any i mig només va perdre un partit. L'actuació més memorable tingué lloc el 18 de maig de 1923, jugant contra l'infantil del Barça, equip que s'autoanomenava “El Terror”. Com a anècdota, aquell equip barceloní s'havia proposat “marcar tants gols com grans de sorra hi havia al camp”. El resultat fou ben sorollós: l'equip arenyenc guanyava el Barça per 3 a 0. Encara avui, aquest partit no està registrat en la història del FC Barcelona, fet que acabaria amb la creença que “El Terror” no va perdre mai cap partit.
L'equip de “L'Esportiva”, el 9 de juliol de 1934.
Acabada la dictadura, el 15 d'agost de 1930, se celebrava el partit inaugural de la nova etapa del club sota la presidència d'Antoni Fajardo Gómez. A més del primer equip, es creaven equips de reserves, coordinats tots ells per Josep Mateu Rovira, amb noms ben curiosos: Penya Col, Penya Caraba, Penya Argentina, Penya Vidal, Penya Aigua amb Sucre, Penya MTK (els més trankils), Penya Interrogant, País del Sidral, entre altres. El 9 de juliol de 1934, la UE Arenys guanyava a casa 6 a 5 contra el València FC, aleshores subcampió d'Espanya. El camp s'omplí de gom a gom i el partit tingué un enorme ressò mediàtic a causa de la sorpresa del seu resultat.
Els de dalt i els de baix
El novembre de 1923 va néixer el Futbol Club Popular. Entre els impulsors del club hi trobem el seu president Lluís Castelló, Joaquim Vives de la Cortada o Joaquim Mollfulleda. Els colors eren la samarreta groga amb el coll blau. Aquest club havia contractat uns terrenys situats al capdamunt del carrer de la Torre —aleshores anomenats Horta Nan— al límit amb el carrer de Josep Baralt, on avui hi ha el Teatre dels Seràfics. El FC Popular hi construí un magnífic camp per a la pràctica de tota mena d'esports. Per contraposició amb l'altre camp, la gent va començar a distingir el camp de dalt —l'actual— i el camp de baix, ara desaparegut.
L'equip de “La Popular”, amb la bandera i un trofeu.
La UE Arenys, a banda de ser coneguda com “L'Esportiva”, també era coneguda com “els del camp de dalt”, a més del motiu que rebien dels seus contraris: “Escorpins”. El FC Popular ho era com “La Popular”, “els del camp de baix”, o pels seus detractors “Els Puputs”. Aquests dos clubs mantenien una gran rivalitat. Com ja s'ha explicat, els primers eren catalanistes i republicans —vinculats políticament a la Lliga i a Acció Catalana—, mentre que els segons eren monàrquics i conservadors, vinculats primer a la Unión Patriótica de Primo de Rivera i, després, a la Unión Monárquica. Tot i això, és cert que no tothom participava en una entitat o l'altra per motius polítics. També hi havia gent que només hi participava pel sol fet de practicar l'esport. Els més radicals, però, mai posarien un peu al camp dels rivals, per motius esportius i polítics alhora.
Un camp que va sobreviure
El 18 de juliol del 1936, la Federació Catalana de Futbol havia d'aprovar l'ascens de la UE Arenys a primera catalana. La reunió es va suspendre per l'aixecament militar contra la República que conduiria a la Guerra Civil Espanyola. Posteriorment, tant la UE Arenys com el FC Popular serien dissolts i els seus béns confiscats. Durant la guerra, desapareguts els dos clubs arenyencs, el 9 de setembre de 1936 s'organitzava el Centre d'Esports Arenys. La manca d'un bon ambient en aquelles circumstàncies determinaven la seva dissolució a mitjan 1938.
Un partit de 1953, amb el talús de les grades ja recobert d'obra.
Acabada la guerra, el 1939 va néixer el Club Deportivo Arenys, que a partir del 1945 seria el Club de Futbol Arenys. El seu primer esforç seria posar el camp en condicions. Aquella mateixa temporada el nou club ingressava a Segona Preferent, que s'atorgava pels mèrits de l'historial de l'antiga Unió Esportiva. El 1944, el camp de dalt, aleshores arrendat pel Frente de Juventudes passaria a denominar-se Fondo de les Creus, topònim històric d'aquella zona d'Arenys. És en aquesta època que el talús de les grades es va recobrir d'obra. Des del 28 de setembre de 2003, el camp de dalt és anomenat oficialment Camp Municipal d'Esports Bernat Coll, en honor de qui fou president del C F Arenys Expres als anys 1980 i molt vinculat en el món del futbol. Des del 2007, el terreny de joc és de gespa artificial. Finalment, el 2016, es va inaugurar la graderia actual, amb coberta i vestidors nous.
Vista aèria del centre d'Arenys, el 1945 amb el camp de dalt ben visible.
