Sobre el tancament del Servei d'Acolliment a Persones Necessitades

No teníem intenció de fer cap comunicat públic, però davant la insistència de l’Ajuntament d’Arenys de Mar, ens hi veiem obligats. Se’ns ha retret no haver-los informat del tancament del “servei”. Volem aclarir que només vam comunicar-ho a nivell intern a les persones que col·laboraven i, posteriorment, al Departament de Salut per tancar l’expedient administratiu. Com que mai no vam constituir cap servei formal, no consideràvem necessària cap altra gestió.

Ens sorprèn que en el llenguatge que estan fent servir aquests dies ajuntament i mitjans s’insisteixi a parlar d’un “menjador social” o d’un servei d’“ajuda social”, com si es tractés d’una entitat oficial. Nosaltres no fem servir aquests termes, ni vam crear cap institució, ni vam demanar cap subvenció pública. Som una comunitat de frares consagrats a Déu que, amb l’ajuda d’alguns amics, acollíem a casa nostra persones que passen necessitat i els oferíem aliments. Ho fèiem moguts per la fe i per la fraternitat evangèlica, no com a projecte social organitzat.

L’Ajuntament ha posat el focus en la qüestió sanitària, tant en un comunicat a l’Agenda com en declaracions a Ràdio Arenys, i algú pot haver pensat que hi podia haver problemes amb la qualitat dels aliments. Volem deixar clar que els aliments eren bons i dignes. La inspecció sanitària no qüestionava això, sinó l’absència de registre i l’aplicació estricta d’una normativa pensada per a serveis professionals i contractuals.

Quan vaig arribar com a nou guardià del convent al mes d’octubre, em vaig trobar aquesta realitat sobre la taula. Vam demanar assessorament legal i la resposta fou clara: si se’ns forçava a constituir-nos com a entitat formal, calia o bé assumir tota la normativa sanitària, social i administrativa, o bé deixar d’acollir persones necessitades per menjar a casa nostra. Fins i tot s’hauria d’haver tramitat una llicència d’activitats municipals.

En una reunió amb l’alcalde, la regidora i tècniques municipals (crec que va ser el novembre passat), vam expressar que no podíem assumir aquests requisits. Vam dir clarament que, si se’ns exigia tot això, cessaríem l’acolliment. L’Ajuntament, però, ens ha insistit reiteradament que havíem de complir la normativa per a centres que distribueixen fins a 450 àpats, com si fóssim una empresa o una entitat social. Però nosaltres quedàvem molt lluny de 450 àpats al dia, rebent a casa nostra diàriament una trentena de persones.

Inscriure’ns al RSIPAC, aplicar mesures correctores, portar registres i memòries... tot això implicava professionalitzar completament el servei, contractar personal i dedicar-hi tots els donatius, o fins i tot forçar-nos a demanar subvencions públiques. Però creiem que els diners que se’ns donaven havien d’arribar directament a les persones necessitades, no a sous i paperassa. No volem fer de gestors de subvencions ni d’operadors subcontractats.

En una de les reunions vam suggerir la idea que una treballadora municipal ens portés la part administrativa, idea que va rebre el silenci per resposta. Però això ens convertiria de fet en una subcontracta municipal encoberta, amb tot el que això comporta. Coneixem com funciona sovint aquest sistema. Només posaré un exemple: una ONG reconeguda ens va demanar als frares si teníem pisos que els poguéssim llogar. No és que els faltés lloc pel volum de gent que acollien. Ho demanaven per no perdre una subvenció i els llocs de feina associats. Amb això no vull carregar contra les ONGs, que tanta bona feina fan. Però aquesta anècdota mostra com, massa sovint, els objectius reals es desvien cap al manteniment de les estructures, no pas cap a les persones que ho necessiten.

Inscriure’s en un registre oficial vol dir acceptar obligacions, inspeccions i possibles sancions. Per una petita acció fraterna feta des de casa nostra, ho trobem desproporcionat. El que ens amoïna, però, no és tant la normativa, sinó la visió de fons. Estirant el fil de coses que s’han anat dient en diverses ocasions, l’Ajuntament sembla partir de la idea que si els frares deixem d’atendre aquestes persones, aquestes marxaran d’Arenys. Aquesta és una idea que no podem compartir ni acceptar.

A partir del 30 de juny, una trentena de persones han deixat de rebre aliments i, sobretot, una acollida humana i fraterna, un espai on ser escoltats, tractats amb respecte i mirats als ulls, com es recull en un recent treball de la Diputació de Barcelona. Molts d’ells arrosseguen problemes profunds (addiccions, ruptures, malalties mentals...) que fan difícil sortir de la seva situació. Però per a nosaltres són germans, són fills de Déu, i són benvinguts a casa nostra. Confiem que això no generi problemes de convivència. Però sabem que una desena d’aquestes persones com a mínim continuaran a Arenys, ara sense cap mena de suport. Tot el que ens queda és la pregària.

En algunes ocasions, se’ns ha assenyalat com si aquest acolliment hagués creat problemes de convivència. És cert que hi ha hagut alguna situació greu, que vam abordar de manera immediata deixant d’acollir una persona especialment conflictiva. També és cert que hi ha hagut moments de tensió, crits o brutícia, però sempre hem actuat amb responsabilitat i respecte al veïnatge. Cal tancar tot un servei per incidents puntuals? Caldria tancar tota la Riera per un accident? Tancar no resol res: només trasllada el problema.

Fa un any vam deixar d’oferir la possibilitat de dutxar-se a casa nostra després d’un episodi complicat amb un grup conegut per la policia, però que durant un temps es movia per la vila amb total llibertat. En deixar-ho nosaltres, l’Ajuntament va obrir dutxes al pavelló, i ho vam agrair. Però dels vint hostes que rebíem a les dutxes del convent, només un finalment va quedar com a usuari del servei municipal. La conclusió a què ha arribat l’ajuntament és que aquest servei no era necessari. Però la cosa admet una altra interpretació, que és la profunda desconfiança que senten aquestes persones envers els serveis institucionals. Potser l’administració hauria de reflexionar també sobre això.

Tot i aquest tancament, volem obrir una nova etapa a partir del setembre. Ja no donarem aliments com abans, però volem mantenir viu l’esperit d’acollida. Hi estem obligats per vocació. No volem burocràcia, volem relacions humanes i evangèliques. Agraïm de tot cor a tots els amics que han col·laborat amb nosaltres, a les botigues, als donants i a tants que han fet possible aquest gest senzill de fraternitat. Que Déu us ho beneeixi.

Arenys de Mar, 3 de juliol de 2025