La discoteca Don Quijote
L'any 1962, en plena dictadura franquista, neix la primera discoteca arenyenca: Don Quijote, fundada pels arenyencs Pere Canals, Vicenç Buxadé i Gaietà Solà, i la van batejar amb el nom de Don Quijote. Va ser la primera discoteca del Maresme i de les primeres de la costa catalana. Aleshores en deien “Salón de Te”, i més endavant boîte (llegit “buat”). Coses de l'època. L'Enric Sierra, font de la informació per a aquest article, es va incorporar com a discjòquei el 1980. A finals dels setanta, tres nous socis van agafar-hi les regnes: En Narcís Cruanyes, en Tito Virgili i en Manel Castanyer i, ja a mitjans dels 80, l'Enric, que a més, assumeix la copropietat, amb en Narcís i en Nacho Barrios. Molts, si fem memòria, recordarem el rètol lluminós, impertèrrit durant molts anys, a la cantonada de la placeta, on ara hi ha el Tas Tam.
L’equip dels inicis del Don Quijote, davant la discoteca del carrer Ample.
Els horaris van anar adaptant-se als temps i costums. Des de Setmana Santa fins al mes d'octubre s’obria cada nit i després tots els caps de setmana. Obrien a les deu de la nit, amb una clientela de parelles, entre els cinquanta i els seixanta anys, que venien de sopar amb ganes de balls de saló. Es demanaven una ampolla de cava i cap a quarts de 12 marxaven. Llavors hi entrava un públic més jove, de nois i noies al voltant dels divuit i vint anys; sempre, sense discriminar per la roba o els cabells, com a altres establiments, amb la condició que no “la liessin”. Aquesta colla marxava allà a les tres de la matinada, i des de llavors fins quarts de sis o les sis hi arribava gent veterana, dels vint-i-cinc als quaranta anys. El discjòquei anava acomodant la música per mantenir el millor ambient. I, no cal dir-ho, les sessions de tarda, pels més jovenets.
Els estils de música actuals han canviat molt des d'aleshores. Ara, a la majoria, es mantenen uns estils que sonen a reggaeton. Aleshores hi havia més varietat, des del Pop espanyol i català al rock, passant per l'incipient funky i estils més progressius. De tant en tant, en Tito i l'Enric s'escapaven a Londres per comprar discs d'estils i músics que encara no havien aterrat al nostre país, avançant-se al que mesos després havia d'arribar. Això sorprenia, agradava i atreia gent d'arreu de la comarca, i de més lluny. Cap als anys vuitanta venia molta gent de Mataró, que llavors no era ciutat de discoteques, i Arenys de Mar n'era el referent de l'època.
També hi va haver oferta de música en viu, amb concursos de bandes musicals. I van ser promotors actius del rock català, que en aquella època va començar a agafar embranzida. Avui dia ja s'ha perdut, lamentablement, la sessió de lents, que tant ens va ajudar a “socialitzar” als vergonyosos, i que allà arribaven a punxar-ne dues sessions. Amb la mort d'un dels socis, el buit colpidor que va deixar, i que cadascú tenia ja la seva professió, van decidir tancar, el maig de 1998, amb molts anys a l'esquena des que van agafar les regnes del negoci. L'última cançó que hi va sonar va ser el tema principal de la pel·lícula Titànic. Avui dia, l’Enric, en David i l’Óscar, dos del DJ que hi van passar per la discoteca, encara “punxen” a festes populars. Podeu veure el vídeo històric de la discoteca aquí.
