Sant Martí i Sant Zenon: de com van esdevenir els nostres patrons

|

Una versió lliure d’un primigeni conte d’Apel·les Mestres. 

 

St martí   Pep Pruna

Sant Martí. Foto: Pep Pruna

St zenon   xs

Sant Zenon. Foto: Xavi Salbanyà


Temps era temps quan va passar el que suara us contaré. Ni l’Areny de Munt, ni l’Areny de marina tenien sant patró. I atès que al cel, al costat del Pare Etern hi havia molts sants esperant torn que els atorguessin un patronatge terrenal, s’havien d’esperar. Un Dia Nostre Senyor, cansat de sentir botzinejar tota aquella patuleia diu, adreçant-se als dos més propers: 


–Vinga vailets! Empolaineu-vos que anireu cap a la terra a cercar a Sant Vicenç de Llavaneres que ja és patró del seu poble i potser us acompanyarà a unes viles que encara estan orfes de patrons. 


I fou així com els dos: Zenon i Martí, baixaren a la terra i anaren a cercar el Sant Xurraví. I el pobre Vicenç, quan els veu baixant a la terra, ja capta que son uns passerells i no en sabien de la missa la meitat. I aprofitant que s’esdevenia la verema, els dos sants baixats del cel van a un celler, i ja podeu comprendre que alçant el porró agafen una turca de garnatxa, vi dolç, xampany... o sigui traguejar a “tenti potenti”... El Sant Xurraví, veient el desficaci en el que es trobava, els guia al Coll del Pollastre, des d’on en baixada sobtada, s’arriba a Arenys de Munt i tirant una mica avall s’arriba a Arenys de marina. Ja s’espavilaran, pensa... 


Els dos pobres galifardeus, ben amarats de vi, prenen la baixada i “enfarinats” com una sopa —o millor dit, com dues—, acabaren per tombar-se al peu d’un marge de la riera, on s’adormiren com dos benaventurats (el que eren). Mentrestant el cel s’havia anat ennuvolant i esclata una tamborinada tan forta que aviat n’anaren plens torrents, rials i rieres. I al marge de la riera de Sobirans és on es van ajaçar els dos sants i en poca estona baixa tal torrentada que se’ls endugué avall i els deixa: sant Martí a Arenys de Munt i sant Zenon a Arenys de Mar. Espetegaren, no a qualsevol lloc, sinó a les places més importants de cada vila (la plaça de l’Església). I els de Munt, en veure baixar Sant Martí, (ells no sabien qui era) varen salvar-lo de bursada. I quan Sant Zenon arriba al veïnat de mar els veïns van fer el mateix i fet i fet, veient que, en el fons, eren bones persones, cada vila els nomena patró del seu veïnat. Bé! es degueren ben guardar d’explicar als seus futurs feligresos el com i el per què de tan “meravellosa” aparició a la riera. És de creure que no faltà qui en tingué esment, tota vegada que la història ha passat a les generacions posteriors. 


I diuen les contalles que, d’aquesta manera, fou com Sant Zenon i Sant Martí gaudeixen de patronatge de les dues viles. 


I no sigueu trapassers... no aneu bescantant que els nostres patrons tenien més tirada al traguinyol que al salvament d’ànimes... Tantost quan els hagué passat l’enfarinada (i la rebolcada per la rierada), diuen els feligresos de les dues parròquies, que el seu Sant és el millor sant del cel. 


És clar que els de Munt diuen que Sant Martí és el millor, i el de Baix diuen que ho és Sant Zenon... però oi que nosaltres no en farem cap brega dels sants... Tanmateix d’Arenys només n’hi ha un, oi?...