El retaule major en temps d’ensulsiada

Un dia, fa uns anys, em truca un meu bon amic i em diu que remenant papers familiars, ha trobat una carta de l’Abbe Dupeau (capellà de Vila Betània durant la guerra del 36) a un familiar i explica com va anar i quins van ser els que, a la maltempsada del 36, van ajudar a salvar el retaule de l’Església d’Arenys. I me l’envia. En transcric la part més important de la carta. D’uns fets que situa a juliol de 1936, sense data: 

“Una enfermera que residía como yo en la Vila Betania, que pasaba delante de la iglesia vio este triste espectáculo. Corrió a avisarme porque sabía que había sido encargado clandestinamente de la parroquia. Enseguida mandé un recado a Salvador Mola, presidente del comité de la FAI que me había tenido siempre mucho respeto, pidiéndole que intervenga sin perder un minuto y es lo que hizo, se presentó en la iglesia. Apuntando a estos pobres infelices con la metralleta que llevaba, les dijo más o menos lo siguiente: Aquí, en este pueblo mando yo y os ordeno que os marchéis enseguida. Hay mucho oro en este altar que estaban derribando. Mis compañeros y yo buscamos la manera de recuperarlo para comprar con el dinero armas y municiones. Os digo otra vez que habéis de marcharos en seguido, siguiendo amenazándoles con su arma. Es lo que hicieron. De modo que en esta ocasión es Salvador Mola que salvó el retablo y nadie más. 

Es muy posible que después de esta algarada, el comité de la FAI haya tomado medidas, ayudados con algunas personas valientes para que quede protegido esta gran obra de arte que posee Arenys, pero, eso, lo ignoro. Todo esto es el pasado y debemos, como cristianos, cubrirlo con el manto del olvido.” 

La infermera era Concepción Tamés Sotres, natural de Llanes (Asturias) nascuda el 9 de febrer de 1896 i que va fer una llarga estada a Vila Betània. 

L’Abbé Dupeau va ser un capellà francès que residia a Vila Betània, fet que li va permetre moure’s amb molta facilitat per Arenys de Mar en temps de guerra, car Vila Betània, en ser una congregació francesa, no podia ser envaïda. Això li permeté que inclusiu fossin respectades les misses dominicals que s’hi deien. 

Altrament, i gràcies a l’Hug Palou, he pogut consultar un article publicat a la revista Salobre el 6 de juliol de 2007, en el que el Sr. J.M. Pons i Guri transcrivia un passatge d’un petit dietari que feia l’arenyenc Josep Maria Miquel i Vergés, i així, en el dia 31 de juliol de 1936, deia: “Anem a la Casa de la Vila .... i aprofito l’ocasió i parlo amb en Mola sobre l’altar major, ell em diu que “ja té els collons plens de valors artístics” i en indicar-li pensés que potser seria convenient que vingués algú de Barcelona per indicar la manera de salvar l’altar, em contesta violentament: “Aquí no hi ha altra autoritat que la del Comité d’Arenys. Res de Barcelona ni ningú de Barcelona”. Abans el doctor Solé m’havia donat la llista dels objectes que les Arnaus tenien a la Rectoria i la lliuro a en Mola. A la Riera hi ha set fogueres grans on es van cremant tots els altars i imatges de l’església. A la platja segueix una altra foguera….” 

De veritat que m’ha plagut molt fer aquest petit apunt amb la informació que m’han fet arribar i que era una història que, si bé era sabuda de boca a boca, no de primera mà.