Bona lectura per un matí de lleure

Un diumenge al matí és bo tenir lectures que omplin l’esperit i esbandeixin els mals averanys. Oimés en aquests temps tan revoltats tan anguniejats i que estem reclamant uns espais que ens facin més humils, més solidaris i amatents a tots els familiars i amics del nostre entorn. 

Pretenent endreçar llibres que tinc mal girbats, em va sortir aquest “petit” (de veritat “molt i molt gran”). És un llibre del Monjo Benedictí Miquel Estradé. Tarragona, Tarragonès, 1920 Montserrat, 1997. Molts gràcies pel llibre!

I que ell (l’autor) en diu respirs. Només llegir-lo em va venir al magí la imatge d’algunes persones, per sort poques, que per essència, són calumniadores. No cal posar-hi noms però a tots us en vindran al cap unes quantes, sobretot del ram dels “politiquets” que no tenen en què entretenir l’ego, que malmeten aquest espai que tots ens mereixem. Foragitem-los. Diu el monjo benedictí en aquest apunt: 

Mala llengua 

Deia un rabí que la llengua calumniadora és la pitjor de les armes; mata tres persones: el qui parla, aquell a qui parla, aquell de qui parla. Són les “llengües desbocades”, com diu un salm; llengües que es fiquen pertot i no miren gens prim. I si encara ho posem en plural, la llengua calumniadora mata moltes més persones: el qui parla, aquells a qui parla, aquells de qui parla. 

I la llengua calumniadora és capaç de parlar de qualsevol i a qualsevol: tothom li fa peça, tothom li cau bé; amb tothom és veu amb cor; mentre en pugui parlar malament. I els tons amb què diu les coses, la llengua calumniadora! Té unes modulacions infinites, que usa amb traça d’acord amb les situacions, per afegir mal al mal, per fer més feridora la gran mentida, per matar encara més. 

Potser ara m’he desbocat jo, en comentar la frase del rabí sobre la llengua calumniadora. Potser sí, però és que és tan roïna, una llengua d’aquesta mena!