De la placeta de l'Església

Una nova facècia d'Arenys i dels arenyencs per Ramon Verdaguer
|

Un vespre, l'amic Antoni Badosa (al cel sigui) en trobar-me per la Riera em diu: “T'agradaria fer un article sobre la placeta de l'Església?”, li vaig dir que sí, sense, però tenir la més lleugera idea sobre el que hauria de dir.


Regirant la meva memòria, vaig recordar un article que havia aparegut a “Vida Parroquial”, quan jo n'era col·laborador, signat per Abelard i Heloisa (devia ser un pseudònim, òbviament) del qual, em recordava que parlava de la placeta de l'Església. Vaig cercar aquest article i el vaig trobar al número 337, que corresponia al mes de novembre de 1974 (era en forma de lletra adreçada a un amic), i en el qual, ultra descriure alguns llocs comuns a totes les placetes, deia: “Quan el dia es pon, quan els plàtans de la riera prenen aquest color cendrós, colpits pels darrers raigs de llum que desprèn l'astre rei diuen de totes les constel·lacions, el podies haver trobat (a la placeta de l'Església), saludant tots i a tothom, fent petar la xerrada amb joves i vells, amb missaires i no missaires, amb beates i nenes progres, amb els nens considerats d'esquerres i amb els de dretes també”.


Placeta   xs


Marcava també una pauta que encara avui em sembla molt adequada per a la nostra Placeta de l'Església. Fent servir una metàfora, donava una interpretació del que representava (i crec que encara representa) la nostra Placeta de l'Església - vegeu sinó:

La nostra vida manada i organitzada per la Riera ens fa vulgues que no, uns éssers amorfs, repetits, ella sap que per cap dels trencalls que d'ella es perllonguen podrà sortir ni entrar ningú. Si algú en surt sap que altra volta el tornarà a recuperar, i també sap que si qualsevol ‘enano infiltrado’ vol pertorbar la seva digna pau, vomitarà les seves rierades que la deixaran neta i sense màcula altra volta. Només hi ha un lloc per on la repetició i la dignitat seva es pot anar escampant, ara una engruna, ara l'altra. Aquest indret és la placeta, que per arribar-hi, tu saps, com ho sabem nosaltres, que s'han de pujar quatre esglaons. Els quatre esglaons que fan que hom en distingeixi-ho gaire, però de les repeticions i amorfismes que la riera ens va menant”.


Crec que és una definició ajustada a aquesta tan nostrada Placeta. El lloc on s'hi ha d'arribar pujant els pocs esglaons que separen l'uniformisme de la creació, la mediocritat de l'excel·lència, la monotonia de la diversitat. En definitiva, un lloc comú que, al llarg dels anys, ha sabut conservar sempre fresc el pols de la nostra vida. El lloc on s'apleguen —fixeu-vos-hi— totes les generacions. El jovent assegut als esglaons que la separen de la Riera, la mainada jugant-hi a qualsevol hora, i la gent ja un xic gran prenent la fresca als quatre bancs. És per això que sempre he cregut que la nostra Placeta era el nostre particular Hyde Park en el que infinitat de generacions hi hem anat a “fer una estona de placeta”. Que per molts anys puguem fer estones de placeta.