Cansaladeria Antoni i Assumpció

Parlar de l’Antoni i l’Assumpció és parlar d’una nissaga de comerciants dedicats en cos i ànima als seus negocis. L’Assumpció, per part de pare, dedicat al comerç dels cereals i, per part de mare, a les puntes. L’Antoni, nouvingut d’Extremadura i enamorat d’aquesta arenyenca, expert treballador del metall, una persona capaç, delicada i polifacètica. Tot va començar la tarda de l’1 de gener de 1984 quan l’Antoni García i l’Assumpció Matas, després del dinar familiar, havien anat a mirar una pel·lícula a casa d’una de les seves germanes. Va trucar-li la mare per dir-li que una parada de la plaça del mercat d’Arenys, la cansaladeria d’en Remigio i l’Eulàlia, quedava lliure. “Ai mama! Per això em truques?”, va dir. Però no va passar ni un quart d’hora que la parella, amb ella embarassada, va agafar els trastets i se’n va anar corrents cap a casa de la mare. I aquí començava l’aventura.

L'antiga cansaladeria, situada a la Riera del Bisbe Pol núm. 79.

Quan van posar-se en contacte amb els antics cansaladers, va resultar que ja havien donat de baixa la parada, i per tant havien d’esperar que es posés a concurs. Sense pensar-s’ho gaire, van anar a l’Ajuntament a apuntar-se. Tot i això, en Remigio i l’Eulàlia els van oferir el local que tenien al carrer Andreu Guri, fent cantonada amb el carrer dels pixaners, per obrir botigueta i alhora fer-la servir d’obrador. Que no haguessin tingut mai cap contacte amb el món de la cansalada no va ser cap inconvenient. Els seus mentors van ser també els seus mestres, i els van ensenyar tots els misteris d’aquest món llaminer que van aprendre amb rapidesa. També van anar a aprendre amb un cansalader de Sant Sadurní d’Anoia, amic del pare de l’Assumpció, que els va ensenyar durant vuit dies maratonians a desfer el porc, a preparar les botifarres, i tot el que calia saber, sobretot per l’Antoni, el més manetes de casa.

Però els esdeveniments es van precipitar i els van cridar de l’Ajuntament al cap de poc d’aquell mateix any, que s’anava a fer la subhasta. I quina sort, no s’hi havia presentat ningú més! La parada va ser seva en concessió per cinquanta anys. Al mes d’abril, després de quatre retocs, ja estaven despatxant, amb l’ajut de l’Eulàlia els primers dies. Al matí, l’Antoni preparava la parada de plaça. Al cap de poc venien per despatxar l’Assumpció, juntament amb la Maria Cabot, que la tenien contractada als matins. Aleshores, l’Antoni se n’anava cap a l’obrador del carrer Andreu Guri. Al mes de maig s’acabaven les obres i l’obrador va passar a ser també botiga.

Un dia, sense més ni més, es van assabentar que es llogava la casa del núm. 79 de la riera del Bisbe Pol. Ara no ho tornarien a fer, però aleshores sí; la van llogar i van fundar, l’any 1989, una nova seu del seu negoci. Això, però, va representar haver de tancar la botiga del carrer Andreu Guri, malgrat l’intent de mantenir-la per vendre pollastres a l’ast els diumenges. Aquesta nova botiga la van construir des de zero. El que era una casa de poble es va convertir en el que molts vàreu conèixer: un lloc exquisit on van voler donar un toc especial, tant en disseny com en delicatessen, oferint tot un ventall de productes selectes. I, és clar, la coneguda destresa de l’Antoni amb el ganivet tallant pernil, juntament amb el tracte amable i cordial amb la clientela. Però, tot i això, després de quinze anys i amb unes pujades de lloguer difícilment assolibles, van traspassar el negoci, quedant-se amb la parada de la plaça del mercat.

Els darrers anys van voler fer un nou gir al negoci, i havent tancat la parada de la plaça del mercat, tots dos es van dedicar a la botiga del carrer Ample, que van arreglar la torre de guaita, sempre amb la marca d’Antoni i Assumpció. Una altra manera d’oferir el producte, ja envasat i d’autoservei, però sense deixar de banda la seva especial i cuidada atenció envers el client. Transcorreguts dotze anys, el 2022, traspassaven el negoci de la torre del carrer Ample, deixant el llegat d’una manera de fer única, amb feina, dedicació i sacrifici.

M’han demanat no acabar aquest article sense agrair a les persones que van fer possible tota aquesta aventura i ajudar-los perquè es dugués a terme: en primer lloc, a en Remigio Massuet i l’Eulàlia Bosch, que els hi van ensenyar l’ofici; a la Dolores, amb la seva dedicació i increïble habilitat a preparar les botifarres; a la Maria Cabot, a la Susanna, a l’Antònia i a la Marta; sense deixar de banda a tota la clientela, per la seva confiança per aquests gairebé quaranta anys de trajectòria i exquisidesa. Un entranyable record per a totes i tots. Finalment, als pares de l’Assumpció, Pere Matas Mora i Eulàlia Barris Vilanova, que els van inculcar l’esperit de l’esforç i la responsabilitat, tot l’agraïment del món.