Rellotgeria Nieto
En poca estona, la Lidia m’ha fet viatjar pels cinquanta-vuit anys d’història d’aquella rellotgeria, reconvertida en joieria en aquests últims anys, que tots recordem com Can Nieto. M'ha explicat detalls bonics, petits i valuosos. Tants, com tot aquell seguit de joies, robins, busques i engranatges que feien funcionar amb precisió les màquines de mesurar el temps que anomenem rellotges, i que han format part de les seves vides.
El pare, en Mariano Nieto, originari de Medina del Campo, província de Valladolid, va arribar a Arenys una mica rebotit per la guerra, i va entrar a treballar de ben jove al forn del vidre. Però atret pel món dels rellotges, va estudiar l’ofici per correspondència, a través d’una acadèmia de Badalona. La Lidia m’explica que encara conserva els llibres, igual que molts altres records, com tiges, peces peti-tes i eines de rellotgeria. També aquella lupa tan característica, us en recordeu? Aquella que els rellotgers s’encasten a un ull per poder veure les parts gairebé microscòpiques dels rellotges. La lupa del pare, única, també la conserva.
Sempre al costat de la seva esposa, la Dolors, el dia vint-i-cinc de febrer de 1967 s’inaugurava la botiga que tots recordem, al número 1 del carrer del Bisbe Vilà i Mateu, llogat el local a la senyora Enriqueta, originària de Mojados, un poble proper al del pare. Més endavant, el germà de la Lidia, en Marià, també va voler-se incorporar al negoci, i va estudiar rellotgeria. Ella, mentrestant, treballava a la botiga de roba d’infants que havia obert a Canet de Mar. Però quan van morir els pares, amb poc temps de diferència, el seu germà va demanar-li de continuar tots dos plegats; i així ho va fer, canviant la roba de nens pel negoci familiar
Ella darrere del taulell, atenent la clientela i fent els encàrrecs, i en Marià a la rebotiga arreglant joies i rellotges. Van anar treballant, fins que ell va deixar el negoci, quedant-se ella al capdavant, combinant la feina de taulell, de la rebotiga i els encàrrecs de reparació de joies i rellotges. Carregada amb peces de molt de valor, visitava els artesans, cadascun especialista: uns en reparar joies, o fins i tot fer-les per encàrrec, amb dissenys propis; altres, per reparar rellotges, o per rodiar aquell anell d’or blanc; o per soldar la diminuta baula d’aquella cadena d’or, mantenint el seu moviment i sense quedar rígida, soldada a la del costat.
Els menys joves recordarem aquells rellotges d’abans, dels quals se’n parlava donant-los més o menys categoria i precisió, en funció de la quantitat de robins que tenia. Deu, dotze, vint-i-quatre robins, que el rellotger es trobava quan obria la caixa. No me n’he pogut estar de preguntar-li quin era per ella la marca de rellotges que li donava més confiança; m’ho ha dit sense dubtar-ho: la marca Fabre Leuva, suïssa. També ha anomenat els CITIZEN Solars, o els SEIKO. I un munt de detallets que només saben les persones de l’ofici, i ara jo també.
Cada cop costa més trobar-ne d’artesans que t’arreglin un rellotge. També perquè cada cop queden menys rellotges mecànics, com els d’abans. Els rellotgers d’ara connecten els aparells a unes màquines digitalitzades que els diagnostiquen i que, fins i tot, els arreglen. Com va canviant tot! De mica en mica van desapareixent aquells llocs tan tradicionals, on portar a canviar la corretja del rellotge, a arreglar aquella cadena d’or o de plata que s’ha trencat, o aquell anell que s’ha desgastat, sense que es vegi massa clar el relleu. Aquest any 2025, abaixava la persiana.
