Peixateria Garví-Taberner

Feia uns dies, a través del web de Ràdio Arenys, ens assabentàvem que la Carme Taberner abaixava definitivament la persiana de la seva peixateria del carrer d’en Riera, número 2: Garví-Taberner. I a través d’aquestes línies també ens en volem fer ressò, xerrar una estona amb ella i desgranar breument la seva trajectòria juntament amb el seu home, en Roberto Garví, d’un dels negocis de venda de peix més destacats de la nostra vila. Ha estat fàcil la trobada i la xerrada, i ho hem fet a l’Hotel d’Arenys. Davant d’unes begudes calentes, m’ha anat explicant la seva història, que va començar el juny del 1980 quan van obrir la botiga, i al febrer de l’any següent amb la parada del mercat, que feia poc havia sortit a subhasta.

Carme Taberner a la peixateria del carrer d'en Riera, número 2. Foto: Ràdio Arenys.

Una vida d’esforç i sacrifici diari juntament amb el seu home. Després de tot un matí despatxant, cada dia a les tres de la tarda, ell anava a la llotja d'Arenys, a la subhasta: seitó, sardina, maire, llucet, peix d'escata (com el pagell), el sarg, etc. Tres cops per setmana, a les tres de la matinada, cap a Mercabarna, pel peix que no hi era a les nostres costes: el salmó, el lluç de palangre, la tonyina, els musclos, etc. Per tornar a les sis, poder muntar la parada de plaça i deixar el peix per la botiga.

La Carme despatxava a la botiga i el Roberto a la plaça del mercat, durant trenta-quatre anys. Fins a l’abril de 2015 que la van haver de tancar, quan la gent va començar a canviar els seus hàbits i va deixar d’anar a la plaça. Les captures també havien anat a menys, igual que el nombre de vaixells de pesca. Quan vàrem començar, em deia, hi havia set parades. Avui només en queden dues. Van tirar endavant, amb el Roberto a la botiga i la Carme fent de dependenta a una peixateria de Canet. Fins que la funesta va arrabassar-li el Roberto, i la seva vida va fer un gir implacable. Durant mig any va conti-nuar treballant a la peixateria de Canet, però decidí fer un cop de cap i tornar a emprendre amb la peixateria. Fins fa una setmana.

Des de la setmana passada que vaig tancar, m’explica, cada dia he anat a netejar els frigorífics, però de mica en mica, per no aclaparar-me. Avui ha estat el primer dia que no hi he anat. I no deixa de trobar-ho estrany, de trobar-se estranya després de quaranta-cinc anys, que es diu fàcilment, de feina diària. No me n’he pogut estar de preguntar a la Carme perquè és tan car el peix? No m’ha dit el per-què. M'ha dit que tot és car, però que el peix no, especialment. Que un quilo de seitó o de sardina surt a cinc o sis euros; força assequible.

També li he preguntat com reconèixer si el peix és fresc o no: òbviament, pels ulls i els branquillons, m’ha dit, però s’hi pot fer trampa. Per saber si un peix és fresc, em deia, li hem de prémer una mica el llom i comprovar si és ters, si el dit no s’enfonsa, si no està tou. És clar que el lluç, per exemple, no és un peix de carn dura, i tampoc crec que li agradi al peixater que la clienta li premi el llom al seu peix, comentava amb una rialleta. Li he fet més preguntes, però potser que ho deixem aquí. Finalment, ens hem fet un parell de fotos de record, ens hem donat la mà (una mà ferma), i s’ha acomiadat amb un somriu-re franc, càlid i serè.