Tot pujant Riera amunt...

Arriba el temps de vacances i també del final de temporada de botigues, negocis, i de les persones que hi ha hagut al darrere. Persones que ens han explicat les seves vivències i que han treballat fort cada dia per tirar la feina endavant i oferir-nos els seus productes. Aprofitant l’avinentesa, voldria fer un repàs d’alguns dels negocis dels quals encara no n’he pogut desenvolupar la història a través de les converses que m’agrada mantenir amb els seus antics propietaris i propietàries i traslladar-les a aquestes línies.

Començaré amb la gasosa, que anys ençà va ser un producte de primera necessitat que no podia faltar a cap llar. Ara també se’n pren, sobretot als àpats. Barrejada amb vi per tal de dulcificar-lo, fresca o natural. Aleshores, cada poble en tenia el seu, de productor, i en el cas d’Arenys de Mar, vàrem tenir Can Bertran de les gasoses, que ja fa anys que va tancar. Procuraré portar-vos-en la història.

També fa força temps que va tancar un dels bars més emblemàtics del poble i que els més grans recorden amb vivacitat. Estava a la cantonada del carrer Andreu Guri amb la riera del Bisbe Pol, on ara hi ha una entitat bancària. Es tracta del Cafè Espanyol, i també m’agradaria parlar-ne. Ho acabaré fent. Ara com ara no en tinc massa d’informació, tret que era un lloc dels de tota la vida i freqüentat tant per propis com per estranys. Qui no fa tant de temps que ha tancat ha estat una de les últimes botigues de fotografia de la nostra vila; us parlo del VideoTrip, al carrer del Bisbe Vilà Mateu número 5. Allà dins hi havia l’Esteve, que ens atenia amb paciència i amabilitat i que ens ha donat tan bon servei, havent-se actualitzat a les últimes tecnologies fotogràfiques: des de rodets, marcs de fotos, ampliacions i reportatges de comunions, batejos al seu estudi. I més coses que ara no sé.

Una mica més avall, al número 112 de la Riera del Bisbe Pol, Can Pi tancava també recentment la seva porta de color vermellós, darrere de la qual s’amagava aquell batibull, propi de la botiga de queviures que era. Tenien productes que no podies trobar a qualsevol supermercat: caixes de llauna de xocolata i alguna ampolla de Calisay despistada. Prestatges plens de coses a les quals només es podia arribar amb aquella barra amb un ganxo a l’extrem. Sabeu el que vull dir, oi? Entrant-hi viatjaves a temps millors. A la fotografia en teniu l'entrada i meravellós aparador.

Pujant fins al carrer de la Font número 11, durant més de trenta anys, gaudirem de la cuina, pa amb tomàquet, embotit i altres exquisideses de La Llar. Lloc que abans havia estat un bar dels d’abans. Amb olor de bar, de cigaló, de copa de Veterano i de l’anís del mono. I de tabac, quan encara no estava prohibit fumar als interiors. “Un bar d’homes”, que deia l’àvia. Però no us penséssiu pas que això s’acaba. Al setembre, tornareu a tenir la botiga que ben segur recordeu, i que sembla que va ser ahir que encara hi entràvem i ens trobàvem aquella cara amable i desitjosa de donar-nos un bon producte i servei. De fotografia m’ha agradat posar la de Can Pi, que li tinc un afecte especial. No més que els altres establiments. Només especial, amb un somriure franc, càlid i serè.