Can Mosques

L’Assumpció i el seu home m’han obert casa seva, a Vilassar, per parlar de la Fonda “Les Margarides”, la que tothom coneixia popularment com Can Mosques. Però els seus records arriben fins al 1969, any de tancament del negoci, quan ella en tenia 13. La història comença quan la seva àvia Francisca va venir des de Canyamars a treballar a l’Hostal Gaviota. Arenys, en ple creixement, era un batibull frenètic de gent amunt i avall, i la Francisca es va adonar que els manobres que venien a fer de paletes al poble, a l’hivern havien de dinar fred de la seva carmanyola, i se li va acudir que els hi podria preparar menjar calent. I així va ser que va emprendre el seu negoci.

“La gent hi anava com mosques”, m’explica l’Assumpció, i d’aquí li va venir el mot de “Can Mosques”. No per res més. Dada simpàtica: a la seva mare i a les seves ties els hi deien “les noies de la Plana”, la del Paraíso, perquè allà treballaven, juntament amb el seu avi, en “Bernat de la Plana”, que era el masover de la casa pairal. No queda clar quan va obrir, però quan l’àvia es va fer gran, va proposar als pares de l’Assumpció, en Joan i l’Emília, que llavors treballaven al Cóndor, d’agafar el negoci. I així ho van fer. Tenien la fonda al núm. 94 de la Riera del Bisbe Pol, cantonada amb el carrer de l’Olivar, on servien els àpats i hi tenien el bar. Al cap de poc van comprar la casa on ara hi ha les galeries del Museu, al núm. 101 de la mateixa Riera, però a l’altra banda. Allà hi tenien gairebé 30 habitacions.

A la temporada d’estiu ho tenien ple gràcies al munt de turistes que hi anaven, sobretot francesos. També gent de cap de setmana o estiuejants de Barcelona. I gent que hi vivia tot l’any, sobretot professionals (pintors, fusters...). A dinar i a fer el vermut, hi anava tothom. En Joan i l’Emília van tenir a l’Assumpció, filla única, que de seguida que va poder es va posar a donar un cop de mà amb el negoci, entre d’altres, portant el menjar als residents de pas a les garjoles municipals, aleshores al mateix ajuntament. També la feien anar al xurrero a buscar patates fregides, i fins i tot a fer companyia a hostes mentre dinaven o sopaven. Als últims temps, recorda, el menú del migdia costava cap a les 35 pessetes, i 50 pessetes els diumenges.

En Joan, home bromista de mena, va ser dels primers a posar la pissarra amb els resultats del futbol i de les quinieles. Això de bromista ho dic perquè no sempre els resultats que hi posava eren els bons, i feia rodar el cap a més d'un, sobretot als nois que anaven a fer el vermut quan sortien de ballar a l’Ateneu. Fins i tot el senyor Montalt, antic president del Barça, que vivia una mica més amunt, quan passava li deia:

• Juanito, me’n puc refiar d’això que has posat a la pissarra?
• I tant que sí, senyor Montalt. 

I no, no se’n podia refiar. Igual que els seus companys de dòmino tampoc ho podien fer. En Joan, en “Juanito”, era un trapella, però conegut i estimat per tothom. Els anys van passar entre històries d’allò més variades fins que el 1969 Can Mosques va tancar les portes, deixant un llegat bonic. En Joan Pons Bosch va morir l'any 1991, a 75 anys. L’Emília de Gràcia Pagès, l'any 1999.