Can Ribugent

Cap al 1949, l’Andreu Ribugent Massuet i la seva dona, la Maria Mora Portolas, van obrir Can Ribugent, la botiga de queviures del núm. 59 de la Riera del Bisbe Pol. Allà va néixer la Júlia, amb la que he passat una estona escoltant la trajectòria del negoci; un lloc on podies trobar, a més dels productes de qualitat que tant els de casa com els forasters hi anaven a comprar, també l’amabilitat i el somriure.

L’Andreu va néixer a l’altra banda de riera, a la fleca que portava el mateix nom. Allà, la tia Pepeta, la germana del seu avi, el va pujar, juntament amb tota la canalla. A 30 anys va marxar, i va estar molt de temps fora de casa, fruit de la guerra i de la postguerra. Quan va tornar va conèixer a la Maria, una noia de 21 anys, néta d’una amiga de la Pepeta. En resum: que el va captivar i, al cap de poc, iniciaven el negoci.

La Júlia explica que hi havia de tot, recalcant aquest “de tot”: des de records, licors, llegums i fruits secs a granel que tenien en saques. Figues, panses, prunes, bosses de caramels, embotits i productes de dietètica de la marca per excel·lència de l’època. També la carabassa confitada que les treballadores del Calisay hi anaven a comprar de camí cap a la feina. Vins, caves, torrons, i un llarg etcètera d’exquisideses. En aquells temps, el reciclatge estava integrat a la societat. De quan anaves a comprar oli i t’omplien l’ampolla. O com els llegums, que et servien en una paperina, a pes.

Els torrons eren un dels seus productes estrella. També hi havia la secció de licoreria, amb la que els estrangers embogien. N’hi havia que cada dia, allà a les set, compraven la seva ampolleta de cava. Era la seva hora de sopar, no ara... Hi ha una pila d’anècdotes, com la del senyor que venia amb un mico a coll, lligat amb una corda, i que de vegades se li escapava i feia destrosses amb les bosses de macarrons i de galetes. O la de l’insigne escriptor Josep M. Gironella, que vivia a Arenys de Munt, però que bai-xava, juntament amb la Magda, la seva senyora. Feien l’encàrrec, i quan estava preparat, li trucaven perquè el pogués venir a buscar. I l’Agustinet Montal, i l’Helena Francis, ella amb tot el misteri que l’envoltava.

També hi ha l’anècdota dels estrangers mig beguts, que s’estaven al Xifré, que aleshores feia les funcions d’alberg, i que se’ls hi emportaven el carretó. La Júlia els hi anava al darrere per recuperar-lo després de la consegüent esbroncada. També gent rica, que els hi portaven la compra fins al cotxe i que tot just et donaven les gràcies. A aquests mateixos, de vegades els hi queia alguna cosa al cabàs i quan se n'adonaven els hi deien, o no. I gent menys rica que sempre deixava una propineta. Tot això són anècdotes que m’explica amb la força i l’energia que la caracteritza. M’ha insistit a posar aquesta foto, on la podeu veure entre els pares, perquè hi és tot: el negoci d’aquells trenta anys i l’amor de què s’alimentaven els tres.

No he aconseguit la data concreta, però posem que el 1979, van tancar el negoci, per a poder descansar després de tots aquells anys de feina. La Júlia ha cuidat la seva mare a casa fins no fa gaire, i va morir a 96 anys. El pare ja fa una pila d’anys que no hi és.