Can Saragossa
Un diumenge cap al tard, la Cristina Zaragoza m’obre la porta de casa dels seus pares. La Pepita, la mare, descansa a la butaca amb les cames estirades, acabant de recuperar-se d’una caiguda mentre passejava. Aquell rostre que desprèn pau i escalfor, el caliu de la seva eterna rialleta i la mirada amable i intelligent que tots recordem. En Joan seu al sofà, també somrient, satisfet i a l’aguait del que els preguntaré. Sobre la taula del menjador hi ha un paper manuscrit amb tot de dates i dades que s’ha preparat per a la trobada.
Tots recordem la botiga del número 10 de la riera del Bisbe Pol, la de la fotografia que encapçala aquestes línies, però tot va començar al carrer del Bisbe Vila Mateu, on Joan Zaragoza i Bosch i Lluís Sola Catà, l’any 1944, van comprar un petit taller i van engegar un negoci de reparacions i manteniment elèctric, en el qual també estava inclosa la venda de recanvis per a l’automòbil. Recanvis que en alguna ocasió havien muntat als mateixos vehicles, ja que en aquells moments la reparació elèctrica de cotxes als Arenys no estava prou coberta.
En Joan i la seva dona, la Cecília, vivien a Mataró, però vist que el negoci quedava centrat a Arenys de Mar, es van traslladar fins aquí. El mateix van fer en Lluís i la seva senyora, que eren d’Arenys de Munt. De feina no en faltava i el lloc se’ls va fer petit. Va ser l’any 1955 que van comprar la casa de la riera del Bisbe Pol, amb la botiga que donava al carrer i el taller a dins, on hi treballaven una dotzena d’operaris. Eren temps de bonança i creixement, i la feina no deixava de faltar. Treballaven per les fàbriques més importants dels voltants. Els coneixements de l’avi Joan en motors i l’ajuda d’en Lluís per fer els bobinats els van obrir moltes portes. En aquells anys faltaven professionals amb ofici.
Arribats a l’any 1979, en Joan va comprar la part del negoci al seu soci i se’n va independitzar. Amb el temps, el fill d’en Joan —el Joan amb qui ara parlo— es va introduir al negoci, continuant amb el llegat del pare. La Pepita Roig s’hi va abocar des de la botiga, donant una forta embranzida al negoci de venda de làmpades que tots tenim al cap. Aquella botiga atapeïda, amb làmpades de totes les mides i estils: per penjar, de peu, de sobretaula i també de mà. Havien tingut clientela que, arribada a Arenys tot fent turisme, s’havia enamorat de la botiga, de les seves làmpades i del bon gust de la Pepita. Sovint tornaven a comprar-ne i se les enduien cap al seu país.
En Joan m’explica a cau d’orella que va haver de canviar el taller de lloc, perquè el local de la riera es va fer petit i també per altres qüestions de caràcter més domèstic. El taller es va traslladar al carrer de Santa Clara, amb els seus treballadors i la corresponent secretaria. Els anys van anar passant sense cap mena de condescendència i va arribar el moment de retirar-se. Va ser el dia 1 de març de 2013 que la Pepita es va jubilar, donant per acabada la trajectòria del negoci d’ambdós, amb l’escalf incondicional i permanent de la Neus, la Cristina, en Carles i, per descomptat, els seus nets.
