Can Piany
Un dissabte a mig matí quedo amb l'Anna Rosa i en Fabià, el seu home, per parlar de Can Piany i de la seva història. En un moment, la taula es converteix en una exposició fotogràfica que il·lustra la trajectòria del negoci. Em crida l'atenció la fotografia en blanc i negre d'una casa, amb el número 91, que l'és a la riera del Bisbe Pol. Es veu un collar de cavall de tir penjat a la contraporta. En Lluís Piany era baster (o guarnicioner): confeccionava arreus de cuir per dirigir les bèsties, per fermar la càrrega el genet que transportessin. També era matalasser, dels que cardaven la llana amb bastons. Aquest ofici es va perllongar més al llarg dels anys que no pas el de baster. Algunes clientes (persones, no pas bèsties) li van demanar que els hi fes unes bosses per portar els diners.
La botiga situada a la Riera del Bisbe Pol.
D'aquí en va sortir una nova línia de negoci, ja que això dels cavalls als anys 50 començava a no tenir massa futur. En Lluís va comprar la casa on després hi va haver la botiga amb un tracte el va fer a l'estació de tren, amb un amic seu que marxava a viure fora. Un buscava una casa la Riera, i l'altre en tenia una per vendre. Amb un cop de mà van tancar el tracte. En Lluís era jugador de futbol, dels que cobraven, però va arribar un dia que de l'esforç de batre la llana amb els bastons, va agafar mal d'esquena crònic que li va impedir continuar fent esport, i amb el mal que va prendre al genoll, ho va haver de deixar.
Per no deixar del tot l'esport, van decidir obrir una nova secció a la botiga, al fons del tot, dedicada a aquest als articles esportius. Al cap dels anys, amb l'aparició i embranzida que van agafar els grans centres comercials, van fer un pensament i van passar les maletes en el lloc de l'esport, quedant la botiga unificada en un tipus de producte. A més de bosses, carteres i maletes, també venien paraigües. Una vegada, en plena campanya de Nadal, amb la botiga plena de gom a gom, es va presentar una clienta que volia comprar-ne un. Com que dubtava de quin comprar, va començar a fer obrir tots els que es mirava. I quan ja no n'hi cabia cap més a terra, va demanar als clients que esperaven que aguantessin els paraigües oberts. Allò semblava una exposició surrealista de paraigües.
De mica en mica, a mesura que ampliaven el ventall de productes, ampliaven també l'espai de botiga, i s'anaven endinsant, traient espai al magatzem, per donar-li a la botiga. Amb el pas dels anys, l'Anna Rosa va començar a patir l'herència del mal d'esquena del pare, i van començar a plantejar-se de tancar. A finals del 2019 ho van fer, amb un llarg final, on anàvem veient com per l'aparador, aquell magnífic i elegant aparador, per on anaven passant articles que liquidaven, del més variat. El que es va mantenir fins al final va ser aquell bonic pessebre. El recordeu? ¿I recordeu l'arbre de Nadal amb llums que adornava la seva façana, omplint la riera de l'esperit nadalenc que tant trobem a faltar? Segur que també recordeu a la Rosa, la dona d'en Lluís, darrere el taulell despatxant aquells productes de qualitat, amb aquell somriure amable. Segur que quan passejàveu per la riera, us aturàveu al seu aparador elegant. I segur que a casa en teniu alguna cartera, bossa, maleta, paraigües, raqueta, guants, fulard o mocador de Can Piany.
