Can Badosa

|

Sempre, darrere aquestes històries sobre botigues i establiments hi ha persones que han dedicat tota una vida a pujar i mantenir-les. Moltes ja han arribat a la jubilació amb la serenor de la feina ben feta, i un n’és el de la Roser Badosa. Un dilluns al migdia, la Roser i un servidor ens trobem l’Ateneu per parlar de la seva botiga: Can Badosa. Em porta un exemplar de l’Agenda de desembre de 2014 i un retall de l'ATR que publicava l’Ajuntament amb entrevistes sobre la seva trajectòria. Malgrat que ja se n’ha escrit força, m’he atrevit a fer aquestes quatre ratlles.


Can Badosa fotos lagenda


El 1860 s’engegava el negoci per part del besavi Felicià com a esparteria. I així va funcionar durant molts anys en què l’esparteria era una activitat artesana que proporcionava productes, aleshores de primera necessitat. Feien escombres, fregalls, i venien pica-matalassos de vímet, “plomeros”, espolsadors i ventalls. També astoraven carros i cases quan venia l'hivern. Igualment esteranyinadors, amb un pal llarg per treure les teranyines del sostre... Al fons tenien l’obrador on elaboraven artesanalment alguns d’aquells productes, i que el 1987 van treure per ampliar la botiga. Entre l’any 1920 i 1940 van començar a introduir les joguines per Nadal. El 1950 ja les van tenir per tot l’any, i als anys seixanta ja tenien Rei propi. El 1976 agafava el negoci la Roser.


No queda cap dubte que per molts pares, mares, avis, iaies, ha estat un lloc de culte i pelegrinatge, i no sempre per comprar. Sovint havia d’entrar darrere de les meves filles, que els hi agradava tafanejar aquell batibull de joguines, curosament desendreçades per les mans dels infants i que l’endemà tornaven a ser a lloc. Tots hem gaudit d’aquell bosc d’objectes fascinants, amb la Roser darrere el taulell, atenta, però sense envair aquella fascinació de colors i textures, de firetes, de puzles, encaixos de fusta, cabassos i moltes coses boniques. El 10 de gener de 2014 dèiem adeu a 155 anys de feina dedicada a la gent. Però la Roser continua formant part del paisatge de la riera, i ens agrada rebre aquell somriure serè que ens torna quan la saludem.