Sala Mercè
Al començament d'aquest periple per botigues i establiments desapareguts us vaig parlar de la Sala Mercè, amb els entranyables records del meu pas per allà com a client de la seva sala de cinema i del seu bar activíssim i bulliciós. Aquest ens hi aproparem des de la visió espriuenca que ens ofereix Agustí Espriu Malagelada a la seva “Aproximació històrica al mite de Sinera”. Al llibre, s'explica que la família Espriu era propietària de la Casa Milans, una mansió senyorial situada a la zona central de la riera, que datava de l'any set-cents.
El desparegut cinema situat a la Riera del Bisbe Pol, 54.
L'any 1906, a la planta baixa de l'edifici, van obrir un cinema “amb sala d'espera”, al qual van batejar amb el nom de Sala Mercè, igual que una sala, també de cinema, de Barcelona. Els germans Josepa i Francesc Espriu, tia i pare de l'autor, van ser els fundadors i promotor del projecte. Donada la competència que els hi estava fent el “Cinema Doré” i el “Saló Montserrat”, van engrandir el local, per tal que, a més, fos un teatre i pogués acollir altres esdeveniments culturals.
“El nou establiment, amb platea, llotges al seu entorn i primer pis, a l'estil del Cine Doré, es va obrir al públic, el 13 d'abril de 1913. A la part davantera de la casa, s'hi va construir un cafè, molt a la moda del moment, anomenat Lion d'Or”.Per les despeses que van originar la construcció i manteniment del teatre, es van haver de vendre l'Hort del Bisbe, que havia pertangut al bisbe Jaume Català. Així i tot, van haver de posar a la venda l'immoble un temps després, cap al 1919.
Durant un temps va córrer la veu que el nou propietari volia enrunar l'edifici per tal de construir-hi una torre, la qual cosa, per tranquil·litat dels arenyencs, no va ser així. “El febrer de 1919, comprà la finca un tal Olivella, regidor ponent de mercats de l'Ajuntament de Barcelona, reservant-se la família Espriu, el dret permanent d'utilitzar una llotja amb sis cadires”. El maig del mateix any 1919, l'empresa del Cine Doré, es fa càrrec de la Sala Mercè, i la compra na Montserrat Costa Fosses.
La gran nevada del 26 de febrer de 1962, va esfondrar la teulada de la Sala Mercè, quedant inhàbil fins al 8 de juliol de 1968, quan obrí de nou les seves portes com a cinema, fins a l'any 1986, quan es va iniciar el seu enderroc per convertir-se en un bloc de pisos amb locals comercials, més o menys com ara ho coneixem. L'escriptor i poeta, anomena la Sala Mercè algunes de les seves obres: A la Primera història d'Esther i a Les roques i el mar, el blau. Però d'això ja se'n parla al llibre.
No la vaig freqüentar massa, però tinc el record del bar, amb l'olor de bar de sempre, ple de gent i fum, on era una aventura comprar una bossa de quicos, o crispetes, o sidral amb pega dolça. Em va semblar un sacrilegi enderrocar aquella institució per convertir-la en el que ara és: poc més que uns baixos amb una entitat bancària i un parell de botigues.
