Can Calopa

L’any 1959, els germans Jaume i Francesc Calopa, originaris de Sant Vicenç de Montalt, traslladaven la seva activitat de sastreria a Arenys de Mar. Ho van fer al carrer de l’Església, a tocar amb el carrer del Bisbe Pasqual. Ben aviat, l’any 1960, van haver de canviar de lloc; la sastreria del carrer de l’Església se’ls hi havia fet petita i havien de confeccionar la roba al taller de Sant Vicenç de Montalt. Aleshores, van agafar el local de la Riera del Bisbe Pol núm. 19 i, allà, amb més personal, van començar a dur a terme la seva activitat de confecció de vestits per home (“trajos” que en diem).

Ajudats pel creixement del turisme, sobretot francès, i del mateix personal que hi treballava (havien arribat a tenir fins a cinc treballadors) no donaven l'abast de confeccionar aquells vestits per home, sota els dissenys d’en Francesc, l’artista dels dos. Havia estudiat a Barcelona, Roma i París, de la mà dels millors mestres. Amb en Jaume treballaven junts nit i dia, amb poc descans. 

Can Calopa, just al costat de Can Blanch. 

Els preus “nacionals” eren competitius respecte als dels països d’origen dels turistes, que encarregaven fins a tres vestits, i que al final de la seva estada se’ls enduien. Van arribar a posar un cartell que deia: CONFECCIÓN DE TRAJES EN 24 HORAS. Venien, els prenien mides, en pagaven la meitat i, en molts casos, l’endemà ja tenien el vestit fet. Qui diu el vestit diu l’abric, o qualsevol altra peça de roba feta artesanalment i a mida.

Més endavant van obrir mercat amb la roba de dona, especialment amb els pantalons, que aleshores no estaven del tot ben vistos; es consideraven masculins. Però les dones eren més consumidores que els homes, de roba de vestir. A un home, un vestit li durava pràcticament tota la vida; en canvi, una dona podia renovar vestuari cada sis mesos, o cada temporada. De vestits de núvia n’havien fet molts, també.

D’anècdotes me n’han explicat una pila. Com la d’aquelles mares que feien mans i mànigues —mai més ben dit— perquè els seus fills tinguessin la millor roba de mudar. Fills, em deien, que encara corren per Arenys, que ja són grans, i que ben segur que ni se’n recorden o ni sàpiguen dels sacrificis de les seves mares perquè anessin ben arreglats.

L'antiga sastreria, situada a la Riera del Bisbe Pol núm. 19.

De mica en mica, amb l’arribada del prêt-à-porter, es va anar perdent l’ofici de sastre, perquè cada cop menys gent se’ls volia gastar; resultava més barat comprar-los ja fets. Llavors van haver de fer un gir al negoci, amb la visió empresarial d’en Jaume, i van establir l’any 1975 un taller al carrer Montalt. Allà es van passar a sector del prêt-à-porter, amb peces que en Francesc dissenyava, i que donaven a conèixer a través de fires i dels seus viatjants. Van haver de tancar la sastreria que, com a tal, alguns i algunes que llegiu aquestes línies vàreu conèixer. 

Al carrer Montalt van actualitzar la roba dels nostres gegants, en Tallaferro i na Flor d'Alba, en Roc i la Maria, i van fer els vestits de l’Elm i la Carmeta, emprovant els vestits enfilats en unes escales. Fins al 1995, que es van retirar. Però no us penseu pas que paren quiets, aquests dos germans, perquè d’històries, me n’han explicat un munt.