Can Biosca

Avui la cosa va de menjar, i depèn de l’hora en què llegiu aquestes línies, us vindran ganes de picar alguna cosa. Perquè aquest cop li toca el torn a Can Biosca. Encara no fa ni un any que van abaixar la persiana, després de fer-ne trenta-set d’emocionar paladars i panxes d’arenyencs i forasters. La Carme i en Miquel m’han rebut a casa seva, amb una gran amabilitat, i ens hem assegut a la taula del menjador per fer-la petar de tota aquella vida d’exquisits menjars preparats i experiències.

La botiga situada a la Riera del Pare Fita 106.

En Miquel ja tenia certs antecedents gastronòmics. De ben nano, va començar a treballar a l’Atlàntida, a Vilassar de Mar. Negoci del seu tiet, Miguel Ferrer, i on va aprendre tant a cuinar com a fer de cambrer. Allà li deien “el tete”. Era “el tete” de l’Atlàntida. Van passar els anys i es van conèixer amb la Carme. Van estar fent de pagès durant tres anys a uns terrenys propers a can Sobirans, a Arenys de Munt, i van decidir muntar el seu negoci, allà on tots el recordem. A mitjan desembre de 1986 van aixecar la persiana al públic per primer cop.

Van començar de zero, i van comptar amb la col·laboració tant del seu oncle Miguel com d’un amic cuiner que els va ajudar a arrencar amb els menjars cuinats. També van comptar amb els suggeriments de la clientela. Al començament hi venien una mica de tot, com a botiga de queviures, però hi havia molta competència, i es van especialitzar en el menjar cuinat. Van començar amb les galtes i els callos, però es veu que la gent no n’era de galtes i callós, i es van anar adaptant a les seves tendències i gustos. Sempre amb la qualitat com a premissa.

Van fer també pizzes, però van començar a sortir com a bolets les pizzeries de pizza per a emportar-se, i ho van deixar córrer. Es va posar de moda pollastres a l’ast, d’aquells que giraven, i van voler innovar fent-los al forn. Ha estat difícil decantar-se per un plat estrella, però sembla que els canelons hi tenen una posició elevada en aquest rànquing. No cal dir-ho, seguit de l’emblemàtic pollastre al forn, les croquetes i l’ensaladilla russa. Sense desmerèixer a cap dels altres cuinats.

Cuinava tant la Carme com en Miquel. Ella, però, anava entrant i sortint per despatxar a la botiga, amb la Isabel que no paraven d’embolicar terrines de menjar i anar escurçant les llargues cues dels diumenges a l’hora punta. Tenien tres forns, a cadascun dels quals hi cabien dotze pollastres, amb la qual cosa podeu comptar que feien via. Us faré una confidència: un amic quan li vaig dir que anava a escriure sobre Can Biosca, em va demanar que els hi preguntés per la recepta del seu pollastre al forn. I me la van donar, però ara no us la diré. Potser més endavant us revelo aquest “secret”. Que ben bé no és secret, sinó un “savoir faire” ple d’amor i cura, amb ingredients gens sofisticats, però autèntics.

Les crisis les van notar, està clar, perquè baixaven els clients i les vendes se’n ressentien. Durant la covid, però, van poder continuar treballant. L’Ajuntament els hi va demanar per dur menjar a la gent que no es podia sortir de casa. En Miquel ho carregava al maleter de la seva moto i feia el “reparto”. Però els anys passen inexorablement i no perdonen. Després de la dura feina de dia rere dia, van decidir que ja els tocava fer un gir a la seva vida, descansar i gaudir dels seus nets. El juliol de 2023 abaixaven la persiana definitivament.