Restaurant La Reixa
Al número 83 de la Riera del Bisbe Pol hi havia el restaurant La Reixa. Va ser referent durant uns quants anys, del pa amb tomàquet i de la carn a la brasa a Arenys de Mar. Xerro una bona estona amb en Dalmau Barris, un dels tres socis fundadors, i revivim els millors moments del lloc, dels quals us en faig cinc cèntims. El juny de 1986 amb una espectacular festa d'inauguració, van obrir les portes al públic, amb una oferta llaminera del nostrat i benvolgut pa amb tomàquet i embotits, que aquell dia eren de franc.
Van passar els dies i els mesos, no donant l'abast, i quan la temporada estiuenca anava de baixa, van decidir donar una empenta al negoci per mantenir la clientela. Van decidir ampliar la seva oferta amb productes a la brasa, que van estrenar amb unes sucosíssimes botifarres de Vallgorguina, passant pel xurrasco i altres exquisideses de la vedella, del xai i del marrà. Més endavant, van ampliar i invertir encara més en el negoci comprant el tan anomenat forn a la brasa Josper, que va fer millorar en qualitat i en productivitat. També en màquines d'aire condicionat, i van ampliar encara més donant menjars als migdies.
La cuina de la despareguda braseria situada a la Riera del Bisbe Pol, 83.
Hi ha una pila d'anècdotes. Us n’explicaré un parell de divertides: cert dia es va presentar una dona del món de l'espectacle. Una que feia xerrar uns ninots que agafava pel darrere. Era un dia dels molts que La Reixa estava a vessar, amb cua de gent esperant que els hi toqués tanda. Aquesta dona, tant si com no, molt insistent, volia passar-hi al davant. De tant insistir, va arribar un moment que en Dalmau, sobrepassat de la lluna que li havia posat al cap aquella diva de la ventrilòquia, la va convidar a abandonar el restaurant, assegurant-li que encara que s'esperés, no li servirien. I que la copa la pagava la casa.
El mateix, o similar, va passar amb cert mag, del país. Aquell que es posava medalles ell mateix. Amb el mateix resultat va haver de marxar. També hi ha l'anècdota de les quatre senyores, que el dia de la magnífica inauguració, com a autèntiques lleones, van devorar una gens menyspreable part de la teca que s'havia preparat, i que els convidats prenien de franc. Al cap d'unes setmanes, o dies, una d'aquelles quatre dones, es va presentar a sopar amb el seu fill i la seva xicota, aleshores pagant. Quan va ser hora de demanar, la dona va dir que (ai!) ella no menjava gaire per sopar. El menjar de franc deu ser més fàcil de pair.
Amb més alts que baixos, van continuar treballant-hi i donant plaer a paladars arenyencs i forasters, amb un planter de cambrers i cuiner professionals i dedicats. Sempre ple de gom a gom i ben servit. L'any 1996, en Dalmau Barris deixava la seva part del negoci als seus socis, per emprendre una nova aventura de la qual un dia ja en parlarem: La taverna d'en Dalmau. Més o menys, dos anys més tard, aleshores amb potser amb més baixos que alts, s'apagaven els fogons de La Reixa, i ens quedàvem amb un altre buit en els cors i estómacs, i amb els paladars una mica orfes.
