Aquesta història la començaré pel final, perquè aquests solen ser els més tristos, i més si es tracta d’un negoci que va donar menjar a molts arenyencs i arenyenques. Es tracta de l’empresa MUELAS VITRIFICADAS y ESPECIALIDADES S.A. L’emblemàtica MUVISA, que feia fallida vora el gener de 1993, deixant a 85 treballadors en una situació complicada de feina i de diners. De raons se’n parlava de moltes: mala administració després de la mort del Sr. Nussbaum, alma mater dels seus productes, competència d’empreses amb mitjans tecnològics més eficients, i potser també, una administració no prou eficaç. Però ben segur que cada treballador i treballadora té la seva pròpia visió i versió del perquè de tot plegat.
Molts ja havien començat a treballar-hi abans de la seva fundació, l'any 1945, després de dir-se Clascà i Nussbaum (els Clascà era una família de Caldetes), i que fins aleshores tenien la seu també a l'N-II, a prop de la seva ubicació definitiva, però al cantó de mar, davant de la gasolinera. A la nova raó social es va mantenir el Sr. Nussbaum, d’origen alemany, i els nous capitalistes, que pocs anys després van ser la família Fontanals, de Barcelona.
Amb un espai de 14.000 m², van arribar vora els 250 treballadors en els moments més àlgids, fabricant moles de tota mena: grans, petites, a mida, amb un ampli catàleg de productes. Per tota mena d’indústria i oficis, colós, mides, grans. Fins i tot fabricaven petites moles per dentistes. Pels que no sabeu que són moles, es tracta, així dit d’una manera planera, de pedres de mides, formes i asprors determinades que serveixen per esmolar eines i rebaixar materials per deixar-los a mida, forma i rugositat. Però això portava al darrere una tecnologia que els seus enginyers i tècnics desenvolupaven a la seva oficina tècnica. Perquè les pedres no eren pas de l’espigó; ells mateixos les creaven a partir d’àrids i aglomerants.
L'antiga fàbrica de la MUVISA, on ara hi ha els cinemes.
Molts operaris deien que si haguessin de buscar feina a un altre lloc, dir què sabien fer moles, potser no els obriria masses portes. Però era un producte complex, d’això no queda cap dubte. Ha arribat a les meves mans un antic catàleg de productes, i llegint-ho he entès com n’era de complicat. Ja, cap a les seves acaballes, s’havia filtrat la notícia que certa cadena de supermercats s’hi havia interessat. Notícia que, òbviament, era certa.
Coneixedors que en aquell edifici havia acabat l’activitat fabril, de mica en mica es va anar esvaint l’encant de passar-hi per davant, i el desencís, fins que va desaparèixer aquell referent tant pels de casa com pels automobilistes, que quan hi passaven deien o pensaven: ja som a l’altura de la MUVISA. Però el revolt, aquell revolt, ja ha passat a la història com la “curva de la MUVISA”.